Anton Batista Bondat

Anton Batista i Bondat (Santa Coloma de Gramenet 1751 – Sant Andreu de Palomar 1835) va ser un pagès terratinent i ciutadà honrat de Barcelona que es va instal·lar a Sant Andreu el 1777 i va ser una de les persones més importants i influents del poble de Sant Andreu entre l’últim terç del segle XVIII i el primer terç del XIX.

Signatura d’Anton Batista i Bondat el 1796.

De família originària de Santa Coloma de Gramenet va ser batejat en dit poble el 8 d’agost de 1751 amb el nom d’Anton Narcís Joan, fill de Joan Batista Galvany i Eulàlia Bondat. ^[1]

El 10 de març de 1777 es va casar amb Maria Oriol Tristany^[2] una pubilla d’una de les famílies més importants de Sant Andreu de Palomar. El matrimoni va durar molt poc i Maria Oriol va morir sense deixar descendència. Entre 1780 i 1781, Anton Batista es va casar en segones núpcies amb Maria Duran i d’aquest matrimoni van néixer els seus únics fills: Pau, Maria, Caterina i Coloma Batista Duran.

Anton Batista es dedicava a comprar bestiar per abastir de carn a la població, destacant les ventes que feia a les carnisseries de Barcelona. Aquest ofici li va donar grans beneficis i en poc temps es va transformar en un pagès comerciant de renom.

Durant la Guerra Gran (1793-95), Anton Batista va aportar a la causa 400 mules de tir que foren utilitzades entre d’altres coses per moure artilleria, traslladar ferits als hospitals i això va ser premiat entre abril i maig de 1796 sent anomenat ciutadà honrat de Barcelona.^[3] A partir de 1796 va començar a comprar moltes terres a Sant Andreu passant a ser el terratinent més important a inicis del segle XIX.^{[4][5][6][7][8][9][10][11]}

A partir de 1797 sabem que vivia a la masia de Cal Borni, situada on avui dia està l’escola Turó Blau (Gran de Sant Andreu 2) i que popularment era conegut com Anton Borni.^[12] Conegut del Baró de Maldà, surt anomenat en el seu Calaix de Sastre en algunes de les seves visites a Sant Andreu.^[13]

La matinada del 13 de desembre de 1835, entre les sis i les set del matí uns lladres van entrar a robar a la casa d’Anton Batista i van provocar la seva mort als 84 anys.^[14]

Referències i bibliografia

1. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1796». Inèdit, 20-01-1796.
2. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1777». Inèdit, 10-03-1777.
3. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1796». Inèdit, 20-01-1796.
4. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1796». Inèdit, 16-02-1796.
5. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1796». Inèdit, 13-08-1796.
6. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1797». Inèdit, 23-04-1797.
7. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1798». Inèdit, 08-08-1798.
8. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1800». Inèdit, 18-03-1800.
9. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1802». Inèdit, 28-07-1802.
10. Veguer i Avellà, Fèlix «Manual 1803». Inèdit, 19-01-1803.
11. Focs Broquetas, Francesc «Manual 1805». Inèdit, 31-07-1805.
12. AADD. Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques. (en catalana). Llop Roig, 2014, p. 41-44.
13. D’Amat i de Cortada, Rafel. Calaix de Sastre VIII 1808-1810 (en catalana). Curial, 1995, p. 94.
14. Clos i Gualba, Salvador «Manual 1835». Inèdit, 15-12-1835.

–       AHPB (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona): Notaris: Fèlix Veguer i Avellà (1751-1805), Salvador Clos Gualba (1827-1885) i Francesc Focs Broquetas (1794-1845).

–       AADD (2014): Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques. Ed. Llop Roig.

–       D’Amat i de Cortada, Rafel. Calaix de sastre III (1795-1799) i VIII (1808-1810).

–       Petit Gil, Jordi (2013): La guerra del Francès a Sant Andreu de Palomar. Llibre de Finestrelles 7. Ed. CEII (Centre d’Estudis Ignasi Iglesias)

Sobre la casa del carrer Gran de Sant Andreu ocupada

M’assabento  amb tristesa de l’ocupació de la casa número 212 del carrer Gran de Sant Andreu, una històrica -i protegida patrimonialment-  casa de Sant Andreu. Separant discursos político-socials i interessos econòmics, la meva màxima preocupació en aquest cas és la pèrdua de patrimoni. Es parla de l’ocupació d’una casa burgesa d’algun ric terratinent andreuenc però la cosa no es ben bé així.

Aquesta casa, potser encara recordada pels més grans del nostre poble com a Can Millàs o Ca l’Oli, havia estat la casa i negoci de la família Millàs fins a la IIªRepública.

Joan Millàs i Company va néixer a Sant Andreu entre 1814 i 1815, tot just acabada la ‘Guerra del Francès’ també coneguda pels espanyols com la ‘Guerra de la Independencia (1808-1814)’. El nostre poble, ocupat durant gran part del conflicte per les tropes franceses, es trobava en greu decadència i amb poca població. Les següents dècades van ser dures per tothom, i amb els anys, el pagès Joan Millàs es va casar amb Rosa Soler i Segués, natural d’Esparreguera i amb la qual va tenir un fill, Josep Millàs i Soler.

A la segona meitat del segle XIX, Joan Millàs i el seu fill Josep, van muntar a un negoci de venda d’oli als baixos de casa seva. Aquesta finca estava situada al carrer principal del nostre poble, en el tram anomenat en aquell moment carrer Raval. La casa feia cantonada amb la riera de Sant Andreu, motiu pel qual la casa es construí a un nivell més alt per evitar les inundacions (fixeu-vos que per accedir a la casa hi ha unes escales).

Durant la segona meitat del segle XIX i fins a principis del segle XX, el negoci d’oli funcionà molt bé i reportar molts diners a la família. Per aquest motiu, cap el 1910 es va realitzar una gran reforma que va deixar l’actual casalot. El negoci, -tot i que ja no tan a l’engròs- continuà funcionant fins a finals de la IIªRepública. Després de la guerra civil, les descendents dels Millàs utilitzaren la casa només per residir-hi i la tornaren a ampliar quedant com la veiem actualment.

En desembre de 2013 vaig tenir l’oportunitat d’accedir a la casa i vaig veure el potencial en patrimoni moble i immoble que tenia la finca i el qual espero no sigui ara saquejat ni malmès. A part dels mobles antics que hi havia, vaig observar diverses coses curioses que ara vull fer constar així com alguna imatge del seu interior:

 

 

 

 

 

 

Al terra, encara es podien observar les boques d’accés a les tines per emmagatzemar oli que tenien els Millàs a l’antic edifici.

  Detall dels rajols de la planta baixa.

A la primera planta hi havia un menjador amb pintures al sostre de la dècada de 1910.

 

Pou i jardí interior de la finca.

 

  Font construïda a la terrassa del primer pis.

 

Nou llibre sobre la història dels carrers del poble de Sant Andreu de Palomar

Novament com cada any el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (CEII) dins dels actes de la nostra Festa Major té el goig de presentar aquesta tarda a les 19 hores a l’auditori del Centre Cultural de Can Fabra (carrer Segre, 24-32) el seu nou llibre de Finestrelles.

Portada del llibre: Autor: Josep Boixadera i Ponsà (1928) | Fons Francesc Josep Román i Campoy.

Enguany, el llibre Finestrelles número 8 és dedicat a la història dels carrers del poble de Sant Andreu de Palomar. El llibre no només recull els carrers de part del que avui coneixem com a “Districte de Sant Andreu” sinó que va un pas més enllà i parla de tots els carrers de l’antic terme municipal -malauradament desaparegut el 1897- afectant així a un extens territori entre els districtes de Sant Andreu, Nou Barris i una petita part d’Horta-Guinardó.

Després d’un llarg estudi i recerca, els autors del llibre: Jordi Petit i Gil i Jordi Sànchez i Ruiz, amb la col·laboració de l’arquitecte tècnic Alejandra García i Álvarez, han aconseguit recollir en 288 pàgines, la història de tots els carrers existents al poble de Sant Andreu abans de 1897. El llibre, fet amb un format de fitxes (igual que l’exitòs llibre de: “Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques” i en el qual ells també van participar) pretén explicar a tots els andreuencs  i andreuenques els orígens dels seus més de cent trenta antics carrers –alguns d’ells totalment desapareguts-. El llibre vol donar a conèixer quan es van fer aquests carrers, perquè tenen la forma que tenen, la història i motius dels diversos noms que han tingut al llarg de la seva història així com fer un repàs al malauradament poc patrimoni que encara es conserva en ells.

Un treball acurat amb centenars de documents localitzats majoritàriament a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) i que faran que el lector conegui de forma amena i individual moltes curiositats sobre aquells carrers per on han viscut i passejat tota la vida.

Després de la presentació del llibre, els socis del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias podran recollir de manera gratuïta el seu exemplar i aquells que no siguin socis i el vulguin, podran adquirir-lo també allà mateix només aquest dia per 15 €.

CONTINUEM PERDENT PATRIMONI

 

Imatges: Jordi Petit i Gil

Aquests dies són molts els andreuencs que hem vist com una nova part del nostre patrimoni es perdia en favor del mal anomenat progrés.  Al carrer Gran de Sant Andreu, la casa del número 284 ha estat sent enderrocada sense cap mena de miraments. Per molts podria ser una casa vella que feia que l’acera del carrer Gran de Sant Andreu quedés més estreta, d’altres potser preferiran tenir allà un petit nou bloc de pisos, però hi ha gent que encara sentim veure com el poc patrimoni que ens queda es va perdent a marxes forçades. Alguns direu: “No hi ha per tant, tampoc era una casa que destaqués gaire”. I sí, és cert, era una construcció de caire rural però, què era Sant Andreu de Palomar? Una metròpolis? No, simplement era un poble rural del Pla de Barcelona.

Aquella casa de planta baixa, un pis i coberta de teula àrab a dues aigües  havia estat construïda en tàpia almenys que tinguem constància a la primera meitat del segle XVIII. La tàpia és una antiga tècnica de construcció de murs amb terra argilosa, abocada en un motlle o encofrat i compactada a cops mitjançant un picó. Antigament, s’havia usat molt en construccions rurals, per la seva economia, amb gruixos d’uns tres pams per a parets de cases i d’uns dos pams per a tanques de patis i corrals. Al fang, sovint, s’hi afegia una beurada de calç per millorar-ne la resistència i la seva base sovint era de pedres per tal d’aïllar-se més de les humitats del subsòl.     (Imatge Viquipèdia)

Aquella casa ens ha acompanyat durant 300 anys, i ha vist passar pel seu davant carreters que anaven a Barcelona, segadors que venien a treballar els camps, ha rebut la notícia de la mort de fins a nou reis d’Espanya, la proclamació de dues Repúbliques,ha patit l’ocupació de les tropes franceses, l’atac dels Carlins, ha vist passar pel seu davant reis, generals i fins un president de govern com fou Prim, la Guerra Civil, la Dictadura etc. Si les parets de tàpia parlessin, ves a saber tot el que ens explicaria de la nostra història. Malauradament, no parla i una excavadora l’ha fet callar per sempre.

La majoria de les finques més antigues que hi havia al carrer Gran de Sant Andreu (únic vial sobre el qual es va començar a construir el nostre poble a l’antiguitat) eren així. És a dir, que les més de tres-centes cases que arribà a tenir el poble de Sant Andreu ,- a excepció d’algun gran casalot fet tot de pedra- la resta era així. A inicis del segle XXI quedaven al carrer encara unes deu cases d’aquella època, avui en dia després de la pèrdua d’aquesta creiem que només queden un parell. Aquestes cases eren part del nostre patrimoni com a poble i any darrera any es va perdent en favor de més i més blocs de pisos. El carrer Gran està ple de queixalades degut a algun visionari que va decidir que tirant cap enrere les cases es podrien fer més altes i el carrer seria més gran. Heu vist les fotos antigues? Sembla estret el carrer Gran? Sense cotxes tindríem una acera immensa. No entraré en aquest debat de si cotxes sí o cotxes no, jo només parlo de la destrucció d’un patrimoni que cada cop és menor i d’un carrer Gran que cada cop sembla menys carrer. Som poble o som barri?

Nou llibre sobre els carrers del poble de Sant Andreu de Palomar

El proper 1 de desembre, durant els actes de la Festa Major, com cada any, el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias presentarà el seu nou llibre Finestrelles. Aquest any, a càrrec d’en Jordi Sánchez de l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris i un servidor en representació del Centre d’Estudis (CEII), estem elaborant un llibre sobre els carrers que intentarà recuperar part de la història del nostre poble.

El llibre pretén parlar de l’evolució urbanística del poble des de la seva fundació i fins el 1897, malaguanyat any en que vam deixar de ser independents. És per aquest motiu que el llibre no serà una guia de carrers actuals sinó que parlarà de la creació dels mateixos al llarg del segle XIX i parlant això sí, de tot l’antic terme municipal que inclou els actuals districtes de Sant Andreu, Nou Barris i una petita part del d’Horta. Després d’una introducció on s’explicarà l’evolució de Sant Andreu, el llibre tindrà un seguit de fitxes per cadascun dels carrers existents quan Sant Andreu era poble i on s’explicarà més detalladament l’evolució carrer per carrer.

Sant Andreu de Palomar com a poble es va vertebrar a l’edat mitjana sobre l’eix de l’antic camí reial (ara carrer Gran de Sant Andreu). Al segle XIX, amb el gran creixement poblacional que experimentà el poble -va arribar quasi a multiplicar per nou la seva població al llarg de dit segle-, va obligar a fer créixer el nostre entramat urbanístic en amplada ja que a principis del mateix segle, les cases construïdes anaven ja de punta a punta del terme municipal i no es podia créixer més.

Ara, per obrir boca posaré un exemple del que trobareu en aquest llibre i del que parlarem en algun altre article més endavant. Us parlaré breument de les últimes cases aixecades al carrer Gran de Sant Andreu i alhora les que actualment tenen els primers números (Gran de Sant Andreu 1, 3,5, 7, 9, 11, 13, 15, 17).

El Baró de Maldà, a finals del segle XVIII en el seu diari “Calaix de Sastre” deixà escrit que: “Sant Andreu consisteix només en un carrer prou ample i llarg i serveix com a carretera principal. Se hi fabriquen ara algunes cases al principi del carrer.”

El carrer Gran de Sant Andreu en un primer moment estava format per quatre carrers, el Major, Raval, Tramuntana i el del que parlava en aquell escrit el Baró de Maldà; aquelles noves cases que s’hi construïen, donaren nom al que fins 1913 fou conegut com a carrer: “Casas Novas, Cases Noves o Casasnovas”.

Aquestes primeres cases, s’aixecaren en uns camps de l’heretat del Mas Pujol també anomenat Can Badaló (antiga masia situada a l’actual carrer Llenguadoc) i que era propietat de Miquel Martí i Badaló. Aquest, el 9 de maig de 1795 vengué dits terrenys a Melcior Saladrigas qui els comprà per ordenar aixecar un conjunt de cases. Així doncs, aquelles cases foren aixecades a finals del segle XVIII amb planta baixa, un pis, teulada a dues aigües i amb un pati al darrere. Aquell conjunt de cases que ordenà aixecar Melcior Saladrigas foren després entre els seus hereus el 24 de desembre de 1828 i aquests després amb els anys les anaren revenent a diversos petits propietaris.

Actualment de totes aquelles cases no queda res dempeus, molt a prop (al número 21) hi ha una altre casa del mateix moment a la qual, malauradament creiem que li queda poca vida. Poc a poc, el mal anomenat “progres” ens continua fent perdre del nostre patrimoni urbanístic, una pena.

Imatge de la casa de Gran de Sant Andreu número 21 (Imtage Jordi Petit).

 

LA CAPELLA DELS SEGADORS

L’enderrocament de les dues cases fetes al nou passeig de Torras i Bages obert a finals dels anys 20 del segle XX han deixat ara a la vista un edifici que per a molts andreuencs era totalment desconegut, la Capella dels Segadors. Aquest edifici, conjuntament amb la rectoria situada a la banda oposada del recinte eclesiàstic, són els dues úniques edificacions que encara es preserven de l’antiga parròquia que era d’origen medieval.

La capella vista des del pati de les cases ara enderrocades. (Fons: Jordi Petit)

 

Les obres iniciades el 1846 per fer el nou temple preservaren la Capella dels Segadors per la seva importància històrica. Si un entra ara dins de la capella, encara pot observar com les parets de l’antic recinte eclesiàstic estan tallades per aixecar el nou temple.

 

 

Però per què és tan important la capella dels Segadors?

La seva importància es remunta al segle XVII quan dita capella era coneguda com la Capella del Sant Crist. El 1640 (enguany es compleixen 375 anys d’aquella efemèride) un grup de segadors vinguts de les comarques gironines i del Vallès, s’uniren en aquest punt amb els pagesos de Sant Andreu i iniciaren una revolta que desembocà en la coneguda Guerra dels Segadors (1640-1659) i que provocà un intent de secessió del Principat de Catalunya envers de la Monarquia Hispànica.

Els continus abusos sobre la població catalana exercida pels terços castellans a tot el Principat de Catalunya al llarg del segle XVII es veieren augmentats a partir de l’inici de la guerra amb França el 1635. La por per l’invasió francesa del nord del Principat, va justificar a més l’ampliació dels contingents militars a Catalunya.

A la primavera de 1640 les poblacions gironines de Santa Coloma de Farners i Riudarenes es negaren a allotjar als terços castellans i el virrei de Catalunya ordenà castigar als rebels que veieren com foren cremades les seves cases. Aquell fet provocà que el 30 d’abril els seus vilatans s’aixequessin en armes iniciant així una insurrecció contra les tropes castellanes. La revolta s’estengué per tot el nord del Principat i els soldats castellans fugiren cap a Barcelona perseguits per una munió de pagesos i sometents enfurismats.

La matinada del 22 de maig de 1640, arribaren els terços castellans a les rodalies de Sant Andreu on foren sorpresos pels pagesos i sometents del Pla de Barcelona. Molts d’aquells soldats perderen la vida en aquell enfrontament i pocs foren els supervivents que aconseguiren arribar a Barcelona.

Després d’aquell primer enfrontament, els segadors arribats del Vallès i Girona es reuniren a primera hora del matí a l’actual plaça Orfila amb els veïns del poble i altres pagesos forasters que havia treballant al poble perquè eren temps de sega. En aquella trobada s’acordà seguir cap a Barcelona en protesta pels abusos de les tropes castellanes.

Interior de la capella (Fons Jordi Petit)

Un grup de pagesos andreuencs demanaren al mossèn poder agafar el Sant Crist que hi havia en aquesta capella lateral de l’església perquè fos ell mateix el caporal que els guiés en la marxa cap a la ciutat comtal. Tal i com rememora l’antiga lletra de l’himne dels Segadors:

“On és vostre capellà? / A on és la vostra bandera?”

Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre: “

Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.

A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.

Sortí la multitud des de Sant Andreu amb el Sant Crist al davant i entraren a la ciutat per alliberar als presos al crit de: “Visca la terra, visca lo rey y muïren els traïdors i el mal govern”.

Interior de la capella (Fons Jordi Petit)

El virrei atemorit aconseguí apaivagar la revolta a la tarda. Però aquell fet fou ja un punt d’inflexió. Tot i que el rei Felip IV va prometre castigar els desordres provocats pels seus soldats, amb el pas dels dies, seguint tot igual, s’inicià una nova revolta el 7 de juny (coneguda com el Corpus de Sang) on trobà la mort el propi virrei i que inicià ja una revolta generalitzada a tot el Principat contra les tropes castellanes que significà l’inici de la Guerra dels Segadors.

 

Així doncs els fets iniciats a la Capella dels Segadors el 22 de maig de 1640 foren cabdals en un dels episodis més destacats de la història del nostre país i el propi himne de Catalunya fa menció d’aquest fet.

 

HOSTAL DE CAN CAMPANYÀ

A l’antiga carretera de Ribes, tot entrant al poble de Sant Andreu des del Vallès, al costat d’una antiga torrentera situada cap a l’actual número 517 del avui últim tram del carrer Gran de Sant Andreu aproximadament, es trobava l’antic hostal Campanyà, entre les masies de Can Tissó i Can Vinyes (masies desaparegudes als anys 20 del segle XX per la construcció de les casernes militars).

Aquesta antiga masia, transformada després en hostal, la trobem documentada ja al segle XVII. La casa i les terres dels voltants eren propietat de la família Blasi de Barcelona. El 29 d’abril de 1692, Bernat Blasi va vendre per 3.100 lliures de moneda catalana “el mas i terres anomenades la vinya dels Aritjols i altres terres a Josep Duran i Coll, també ciutadà honrat de Barcelona”.

El nét d’en Josep, Fausto Duran i Graells, prevere i canonge de la catedral de Vic la vengué el 9 de maig de 1757 a una família andreuenca, els Campanyà. Així, segons consta als documents: “Gabriel Campanyà i Baliarda comprà la casa, mas heretat amb gleva de la terra a ella unida, amb dos cups de pedra amb aixetes de bronze i les botes del celler”.

A partir d’aquell moment, el mas fou conegut com Can Campanyà i el torrent dels Aritjols que hi havia al costat canvià també el seu nom pel de torrent Campanyà. A partir del segle XIX, a més de ser la residència dels Campanyà, el mas es transformà també en hostal aprofitant que es trobava al costat de la carretera de Ribes, un lloc de pas pels viatgers que venien del Vallès en direcció a Barcelona.

L’arribada del ferrocarril a Sant Andreu a partir de 1854 va fer que el pas de viatgers i carros per la carretera de Ribes minvés considerablement i per tant també la clientela de l’hostal. A l’entrar el segle XX, l’ús de l’establiment com a hostal era cada cop més residual i als anys 20 del segle XX amb el creixement de Sant Andreu i la urbanització dels terrenys del davant, -on es van aixecar les casernes militars- van deixar ja de donar-li ja clients.

L’hostal com a tal resistí encara uns quants anys més però a principis de la dècada de 1930, finalment després de quasi tres segles d’història, l’hostal fou abandonat i enderrocat. Malauradament no es conserva cap imatge d’aquest hostal, només alguns plànols de carrers de principis del segle XX on s’hi pot veure la planta de l’hostal, la carretera i el torrent.

L’urbanisme salvatge iniciat a finals dels anys 20 i continuat al llarg de tot el segle XX i XXI ens ha anat traient poc a poc tots els nostres vestigis de poble, aquest és només un altre exemple.

Plànol Arxiu d’Urbanisme de Barcelona (AUB).

*Per més informació llegir: “Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques”. (2014).

Isidre Castells: l’autor del museu del carrer Grau

Avui vull fer el meu petit homenatge a un ilustre andreuenc i la seva obra. En el carrer més entranyable de Sant Andreu, el carrer Grau, trobem en els patis unificats de les dues cases dels números 56 i 58 i que són propietat de la família Castells un petit museu. El seu antic propietari, l’Isidre Castells en jubilar-se l’any 1985, fart de les males herbes que sortien en els seus jardins, va decidir enrajolar-los per acabar en el problema. Però quan va començar la feina, va canviar de parer. A partir d’aquell moment, amb ciment i rajoles va començar quasi sense adonar-se a fer aquest museu. Amb trossos de ceràmica i filferros, va reproduir edificis del poble així com d’altres llocs de tota Catalunya basant-se en fotografies. Aquest autodidacta que amb els anys anà millorant la tècnica fent ja primer una maqueta prèvia, exposà mitjançant les seves obres, rèpliques d’edificis gaudinians, així com altres fets històrics relacionats amb les seves vivències durant els anys 1985 i 2000 que va estar aixecant aquest petit museu. Des d’un escut de Mollet (poble que el veié néixer), passant per un escut de la UE Sant Andreu, recordant els seus moments de glòria als anys 90; així com unes anelles en record de les olimpíades de Barcelona o fets més personals com la tomba en forma d’estàtua que li va dedicar al seu gos quan aquests va morir així com una vella reivindació veïnal com era acabar algun dia l’església de Sant Andreu. Al petit museu, batejat per ell mateix com “Catalunya en petit“, trobem diversos monuments històrics del país: La Sagrada Família, la Font de Canaletes, La Moreneta, Montserrat, l’estàtua de Colom, un racó de Pals, l’escut del Barça, una colla castellera carregant un 4 de 8, un grup sardanista… Més de cent escultures i relleus exposats en un jardí enrajolat, decorat amb arcs, ocells de pedra, petxines i trencadís. Un batibull de formes i colors, barreja d’exaltació nacional i art naïf. Però qui era aquest personatge?   Isidre Castells i Anglada (Mollet 1920 – Barcelona 2005) Antic treballador d’una fàbrica de la Verneda, treballava per les tardes de pintor fet que li donà un cert coneixement d’arts plàstiques. L’any 1970 deixà la seva casa del carrer Agustí i Milà i es traslladà al costat, a una casa del carrer Grau, al poc temps comprà també la vivenda del costat i unificà els patis. Quan es va jubilar l’any 1985, decidí enrajolar el jardí i fou en aquell moment quan va començar el seu petit museu. Seguidor de Gaudí, va decidir intentar reproduir les seves obres en miniatura. Primer només amb una base de filferros, ciment i ceràmiques, i ja amb els anys, perfeccionant la seva tècnica elaborava primer una maqueta. Va començar a reproduir diversos monuments destacats tant de Catalunya com ja de més de caire local andreuenc. La ceràmica no la comprava, anava a passejar amb el seu gos “Negre” i agafava una o dues bosses de plàstic i pujava a Can Dragó. Abans que es fes el complex esportiu que es va inaugurar per les olimpíades, Can Dragó que fins als anys 70 tenia allà ubicats els Tallers del Nord, era un gran descampat on la gent hi abocava il·legalment la brossa i la runa de les obres. L’Isidre i en Negre tornaven del passeig amb les bosses plenes i després a casa començava el seu treball. A partir de l’any 2000, una embòlia el deixà una mica tocat i va aturar els seus treballs, un dels seus últims fou “la tomba del Negre”, el gos que al llarg dels anys l’havia ajudat a recollir la ceràmica bordant-li quan veia alguna rajola. El gos va ser enterrat allà sota una gran estàtua que imitava al mateix animal. L’Isidre en els últims anys es va dedicar a mantenir la seva obra i l’any 2005 malauradament va morir deixant el seu llegat als seus fills. En Josep, el seu fill, sense els coneixements i destresa del seu pare per arreglar les figures, es dedica a mantenir-lo net i recollit. El museu, sinó es vol deixar perdre necessitaria una mica de manteniment i reparació d’algunes peces que fa uns anys uns vàndals sense cap mena de respecte van entrar i van malmetre. Fotografies del Fons família Castells.

ARQUEOLOGIA A SANT ANDREU (II)

Durant el segle XIX, a l’antic terme de Sant Andreu de Palomar, tot i ser un lloc on segurament apareixeran moltes troballes arqueològiques, no foren considerades el suficientment importants per ser excavades per arqueòlegs. Els pensaments renaixentistes d’aquells temps, donaven molta importància a la ciutat de Barcelona com a capital del Principat de Catalunya, però la resta del Pla de Barcelona, era simplement considerat com els camps que donaven aliment a la ciutat comtal. Malauradament, tot i l’evolució que ha sofert la societat durant els últims cent anys, ens hem trobat que aquest pensament sobre el Pla de Barcelona no ha canviat molt i poques també han estat les intervencions arqueològiques realitzades al nostre terme fins a finals ja del mateix segle XX. Però anem a pams i recordem ara les poques troballes documentades que es van realitzar al segle XIX al terme municipal del nostre poble a més de les de les vies del tren localitzades el 1854 i de les que ja vam parlar al nostre anterior article d’arqueologia. La següent troballa ja no la trobem fins el 1868 quan durant unes obres al Triangle Ferroviari el 1868 es van trobar unes restes romanes. D’aquella troballa en tenim constància gràcies a una publicació feta pel sr. Brossa el 10 de gener de 1869 al número 3 de la revista “Andresense” on podem llegir: “Es van descobrir alguns sepulcres, que per la seva forma es va creure que perteneixien a la mateixa época (en referència a la vil·la romana de Sant Andreu.) Aquest sepulcres o sarcòfegs eren de forma rectangular, alguns d´ells bastants irregulars, enterrats en el lloc on avuí està la via de França, i a uns 15 metres al nord de l’actual pont de la Riera de Sant Andreu, també es va trobar un altre petit mosaic i un àmfora aprop de Can Nyau.” Aquests sepulcres van ser redescoberts el 2008 durant les obres del Tren d’Alta Velocitat on es van poder documentar 30 sepulcres romans més, alguns d’ells amb aixovar.

.   

Imatges del Servei d’Arqueologia. Autor: Sergio Arroyo.

L’última troballa ens data de 1878 quan amb motiu d’unes excavacions, aparegueren al carrer Foradada unes possibles termes romanes amb un mosaic, on es relata que s’hi podía reconèixer l’efígie de Dioclecià. La troballa arqueològica s’acompanyava de diverses monedes d’argent, 2 àmfores i altres restes d’èpoques posteriors. L’any 1958 sabent que per allà a prop hi havia restes es va fer una excavació arqueológica en el solar d’una casa que s’estava aixecant allà al voltant i es va trobar un abocador de material romà però cap altre rastre de les possibles termes.

MASIA DE CAN BADALÓ

Al ben mig del carrer Llenguadoc (antic carrer de Sant Miquel) hi havia la masia de Can Badaló. Documentada a finals del segle XIII, aquesta important masia andreuenca no va poder resistir-se a la reurbanització aprovada per l’Ajuntament de Barcelona pel carrer Llenguadoc i va ser enderrocada pels volts de 1917.

Imatge del carrer Llenguadoc, al fons es pot veure la masia de Can Badaló.

L’any 1278 l’abadessa de Santa Maria de les Puel·les va vendre a Berenguer Vilademuls una peça de terra per a construir un mas. Aquest, decidí no aixecar cap construcció i al poc temps va revendre la propietat a Pere Pujol que finalment sí que va aixecar un mas.

A principis del segle XIV el mas va passar a la família Ferrer mitjançant el matrimoni amb la pubilla dels Pujol. Després novament, a mitjans del segle XIV l’hereva del mas es va casar amb Guillem Feliu Badaló i el mas va canviar de família. A partir d’aquell moment i fins el seu enderrocament, l’antic mas dels Pujol va ser conegut per sempre més com a Can Badaló o Can Feliubadaló.

La nissaga dels Feliubadaló va seguir sent la propietària del mas fins el primer terç del segle XVIII quan l’hereva es va casar amb Jaume Martí. El 1747 consta ja com a propietari del mas Jaume Martí Solà i Badaló i a partir d’aquell moment i fins al final dels seus dies, la família Martí en fou la propietària. Tot i això, degut a l’importància d’aquella antiga nissaga a tot el nostre terme, el mas continuà mantenint el nom de Can Badaló i fins i tot els membres de la família Martí foren coneguts com els Martí-Badaló.

Els territoris d’aquesta masia eren molt extensos, a més dels voltants del mas, tenien molts camps de conreu entre el torrent de Parellada i la Rambla Fabra i Puig, pel sud, sota el carrer Gran de Sant Andreu, les seves propietats anaven entre la Rambla Onze de Setembre i el carrer Doctor Santponç, fins a l’actual carrer Sant Narcís aproximadament, a més de tenir altres petits camps repartits per tot l’antic terme municipal.

Cap el 1860, les monges de Jesús i Maria li van comprar uns terrenys per fer una escola per noies al lloc que avui ocupa l’església de Sant Pacià. Les monges van vendre aquells terrenys als maristes i anaren finalment a Fabra i Puig. Els Maristes es quedaren amb l’antic convent de les monges que els hi fou cremat després a ells durant la Setmana Tràgica (1909).

*Per més informació llegir: “Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques”. (2014).