SANT ANDREU DE PALOMAR: 115 ANYS D’OCUPACIÓ

El passat 20 d’abril es va commemorar els 115 anys de la pèrdua de la independència per part del municipi de Sant Andreu de Palomar.

Al igual que el 1897 no hi va haver cap acte ni cap celebració. El 20 d’abril no hi ha res a celebrar, els andreuencs vam ser annexionats a Barcelona en contra de la nostra voluntat i ara -115 anys després- encara tenim present l’esperit de ser un poble en un futur proper.

Però com va anar tot? Què va portar a Barcelona a voler créixer tant? Fem una mica de història.

L’any 1860 l’arquitecte català Ildefons Cerdà presentava un projecte per ampliar la ciutat de Barcelona aprofitant l’autorització que s’havia obtingut per enderrocar les muralles de la ciutat el 1854. El projecte consistia en construir una gran eixampla amb grans carrers de nova planta als camps que rodejaven l’antiga ciutat de Barcelona arribant fins a les fronteres dels municipis que tocaven amb la ciutat (Sants, Les Corts, Sant Gervasi de les Cassoles, Gràcia, Horta i Sant Martí de Provençals).

El 1879 l’Ajuntament de Barcelona va demanar aprofitant que l’Eixampla –que encara s’estava construint- unificava la ciutat amb els pobles propers, l’incorporació d’aquests amb la ciutat per fer aquesta molt més gran. A més dels pobles fronterers es va sol·licitar que també entrés Sant Andreu de Palomar que no feia frontera per aquells temps amb Barcelona. Cal pensar que l’actual barri de La Sagrera no era de Sant Andreu sinó que pertanyia a Sant Martí de Provençals i per tant el nostre poble no feia ni tan sols frontera amb Barcelona.

El govern de Madrid temorós a que aparegués una segona ciutat a l’Estat que li pogués fer ombra no va donar el permís i la proposta es va desestimar, però Barcelona no es va rendir i el 1885 va presentar de nou l’antiga proposta que va ser novament rebutjada.

El 1889 va haver un tercer intent per part de l’administració barcelonina d’aconseguir la desitjada annexió. Els veïns dels pobles del Pla de Barcelona (Sants, Les Corts, Sarrià, Sant Gervasi de les Cassoles, Gràcia, Horta, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar), farts de tants intents agregacionistes es van mobilitzar i van anar en manifestació cap a Barcelona a donar al Governador Civil les seves al·legacions i signatures en contra de l’annexió. Des de cada poble van marxar en direcció Barcelona i es van trobar a la Plaça Catalunya, des d’allà van baixar per les Rambles, Passeig Colon i Pla de Palau, van arribar a Governació Civil i allà s’hi van reunir amb el Governador Civil al qui van donar tota la documentació i van fer constar la seva negativa de ser barcelonins. Madrid ho va rebutjar per tercer cop i semblava que finalment el projecte d’annexió es perdia per sempre.

Però Barcelona no es pensava rendir, va guardar en un calaix el projecte i allà va quedar fins que arribessin temps millors.

El 1897 Barcelona va considerar que era el moment adequat. Les revoltes a les colònies espanyoles estaven acabant amb el comerç català a les amèriques i la burgesia catalana generava un gran malestar amb el govern de Madrid. El govern espanyol no volia revoltes internes i aquest cop, per sorpresa de tots la Reina Regent Maria Cristina, en nom d’Alfons XIII va signar el Reial Decret que autoritzava a Barcelona a agregar-se les dues viles (Sants i Gràcia) i els municipis dels voltants (Les Corts, Sant Gervasi de les Cassoles, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar). En 1904 va caure també Horta i en 1921 Sarrià.

La notícia a Sant Andreu va arribar de cop, ningú s’ho esperava, de fet l’última acta de l’Ajuntament de Sant Andreu acaba com qualsevol dia normal, ningú s’imaginava al matí següent que Sant Andreu com a municipi independent ja no existiria.

Sant Andreu de Palomar i els altres pobles agregats van crear una Junta desagregacionista i Sant Andreu al·legava sobre tot l’incompliment de dos punts de l’acte d’agregació: El poble no feia  frontera amb Barcelona i estava més lluny del radi en quilòmetres estipulat amb la ciutat.

Tot i això el 21 de febrer de 1902 el Tribunal d’Assumptes Contenciosos i Administratius no va acceptar la desagregació i es va confirmar així l’annexió barcelonina.

Com a “premi” per ser barcelonins l’Ajuntament de Barcelona va fer un regal a l’antic poble de Sant Andreu, la font de la plaça Comerç. Dita font estava ubicada a la Rambla de Barcelona i l’alcalde barceloní la va fer portar a Sant Andreu perquè tinguéssim aquí part de la ciutat de Barcelona.

A l’actualitat encara no està tot perdut, el municipi de La Canonja és un clar exemple del que pot passar algun dia a Sant Andreu. El 15 d’abril de 2010 aquest antic municipi annexionat a Tarragona feia 45 anys va recuperar la seva independència. Junts algun dia ho aconseguirem.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Notícies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a SANT ANDREU DE PALOMAR: 115 ANYS D’OCUPACIÓ

  1. xagori ha dit:

    Des de l’any 1999 des de la WEB STAP, la pàgina Web del poble de Sant Andreu de Palomar, es commemora, que es celebra pas, l’annexió forçada del 1997: http://www.sant-andreu.com/20-04/20-04-99/20.04.99.htm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s