Crema l’església de Sant Andreu de Palomar!

Fotografia A.T.V. de 1909.

Aquest 28 de juny es compleix el 103 aniversari de la primera crema de l’actual església de Sant Andreu de Palomar. Va ser durant els fets de la Setmana Tràgica i aquí explicarem una mica com van transcórrer els fets.

El dimecres 28 de juny de 1909 feia ja dos dies que havia començat la revolta i aquell mateix matí el Capità General tenia ordre d’entrar a Sant Andreu de Palomar amb una columna de militars i un altre de la Guàrdia Civil.

El Rector de Sant Andreu sembla que va ser informat d’aquest fet i a dos quarts de set del matí va anunciar als feligresos que havien anat a l’església per la missa que havien de tancar-se a les seves cases ja que en breu arribaria l’exèrcit. Els va aconsellar que no formessin grups (per evitar ser confosos amb els revoltats) i que no ocupessin les finestres, balcons i terrats, els pacífics veïns van marxar cap a casa.[i]

La columna del general Brandeis es va trobar molts impediments en el camí cap a Sant Andreu, des del Poble Nou, passant per Sant Martí de Provençals i fins a Sant Andreu de Palomar els carrers estaven bloquejat per barricades, pals del telègraf, telèfon i alambrades, a més, de tant en tant eren sorpresos per foc dels revoltats, el camí es feia etern[ii]. Mentre, la Guàrdia Civil era tirotejada al Clot, i una companyia de militars va haver d’anar de reforç. Disparant a discreció, van aconseguir ocupar una barricada des de la qual es van poder fer forts i van intentar començar avançar, però era impossible. Aquell dia no arribarien a Sant Andreu.

Poc abans de les 9 del matí a Sant Andreu van començar a arribar notícies molt dolentes, “per tot arreu hi havia revoltats, saquejaven les cases de veïns ben posicionats i Barcelona estava cremant pels quatre costats, havien cremat Hisenda, i molts temples i convents del Pla de Barcelona ja cremaven, només faltava Sant Andreu”.[iii]

Els militars semblava que eren incapaços de controlar la revolta i davant d’aquella situació els sublevats havien d’actuar ràpid perquè tard o d’hora sabien que els militars recuperarien el poder.

A les dues de la tarda davant d’aquella situació tan caòtica el Rector va decidir fugir i va sortir disfressat per la part del darrera de l’església, va creuar el pont del rec (pel carrer del Pont) i es va dirigir cap la fàbrica de pells (propietat del Sr. Ramon Riera) que donava al actual carrer Cinca. Al poc va sortir també el vicari, Mossèn Josep Pou saltant la tàpia de l’hort de Can Masades i el també el sagristà que ho feu per la porta que hi havia també al darrera de l’església, no sense abans haver amagat el Santíssim Sacrament dintre d’una carreta de sorra que hi havia dins de l’hort de la Rectoria. Els tres van sortir corrents fugint pels camps que vorejaven el Rec Comtal en direcció a Santa Coloma de Gramenet. Les custodies, la ver creu, un formós copó, algunes safates, imatges d’argent i alguna altre prenda havien estat discretament repartides entre diversos feligresos de la pròpia plaça Orfila que les van aconseguir amagar a casa seva. Els llibres parroquials van ser llençats per una finestra i el propi mossèn Pou abans de marxar els va portar a una casa”.[iv]

Els veïns honrats estaven tancats a les seves cases i veien com la situació caòtica s’estenia per les places i carrers dels voltants ràpidament. La gent anava armada pels carrers i donaven crits en favor de l’anarquia, de tant en tant es sentia algun tret, es veien turbes de gent i persones dalt dels terrats, alguns mirant i d’altres, armats, controlant la zona. Els sometents no van aparèixer en cap moment i la plaça Comerç s’havia declarat involuntàriament el centre de les reunions dels revoltats. La turba obligava als comerciants a entregar-los el menjar, a l’estanc van robar tabac i van començar a entrar en algunes cases perquè els hi donessin els diners. Els pagesos van entregar els sacs amb menjar dels camps dels voltants que tenien en temor a represàlies. A més, alguns veïns de Sant Andreu que s’uniren als revoltats foranis van començar a delatar o acusar a gent que creien religiosos. Un d’aquests episodis es va produir al carrer Santa Marta quan els revoltats van agafar a tres nois joves que sospitaven que eren germans maristes, els nois estaven molt espantats i amb les mans al cap sentien com la gent demanava que fossin apedre-gats.[v] Poc després els amenaçats van ser veïns benestants de Sant Andreu com el Sr. Mauri, el metge, al qual li volien cremar la casa o d’altres com el Sr. Riera al que li volien cremar la fàbrica de pell entre d’altres malifetes. La situació cada cop estava més desbocada, i les turbes incendiaries van ser engrescades per un subjec-te desconegut entre la gent de la barriada, el qual, en plena plaça del Comerç i a ple dia va encoratjar als revoltats perquè sense cap por comencessin a realitzar actes d’incendi i robatori. Llavors entre aquell rebombori de gent, finalment es va prendre la decisió que molts vilatans es temien, es va decidir cremar l’església parroquial de Sant Andreu, la més gran després de la Catedral de Barcelona.

Eren dos quarts de set de la tarda quan una turba de incendiaris es van presentar a la plaça Orfila i es van dirigir cap a l’església de Sant Andreu. Havien arribat des de tres punts diferents, un grup des de la plaça del Comerç pel carrer de l’Ajuntament, un altre va baixar pel carrer del Hostal (actual carrer Malats) i la resta van baixar pel carrer Santa Marta. Molts d’ells portaven a les seves mans ampolles de petroli i els nois grans esperonaven als petits perquè s’unissin al grup. Només eren unes desenes de persones però ningú va fer res per aturar-los, potser un tret a l’aire els hagués frenat, però el cas es que ningú es va atrevir a fer res i els revoltats van ruixar la porta de l’església i van encendre foc.

Clapés ens descriu molt detalladament tots aquells tristos fets:

Al poc aquell foc es va anar apagant sol, altres però de mentre estaven també cremant la porta de la Rectoria que aquesta si que va agafar i es va cremar. Un cop va caure la porta la multitud va entrar a la Rectoria a robar mentre a la façana principal de l’església novament estaven intentant cremar la porta que finalment va acabar en flames. A la Rectoria la turba va poder agafar diners que hi havia en un calaix de la taula del despatx del vicari a més d’arreplegar objectes de valor que van trobar pel despatx del Rector i al bufet del menjador. Eren persones desarrelades de la població que s’omplien les butxaques de diners i joies de valor, mentre els de fora, com ocells carnívors, es reparteixen en mig d’una gran cridòria les robes de la casa. Un cop ja no quedava res de valor van començar a llençar els mobles per les finestres i per la porta (al carrer del Pont) van fer una gran foguera amb les taules, escriptoris, cadires, llits, sofàs, balancins, calaixeres i armaris…, mentre amb uns malls anaven trencant tot el que podien. A la paret de l’arxiu parroquial del segon pis de la Rectoria hi havia un armari amb una porta de ferro tancada el qual no podien obrir, de cop va començar a aparèixer persones amb malls que no van tenir cap problema en començar a colpejar dit armari per poder obrir-lo, mentre altres també amb malls es dedicaven a fer destrosses per tot el complexa eclesiàstic. Les hores van anar passant i no hi havia manera d’obrir aquell armari empotrat de l’arxiu parroquial, els vàndals van decidir trencar llavors el llindar del armari per intentar treure’l però tampoc podien, finalment, i després d’estar-se quasi tota la nit a trenc d’alba l’emprenen a cops amb el dintell que finalment cedeix, llavors un noi de cos prim des de baix es va introduir una mica dins l’armari i va poder arreplegar tot el que hi havia, documents de valor incalcu-lable i el més esperat per ells, el tresor parroquial. Un cop ja està tot saquejat van aprofitar per continuar divertint-se i començaren a tirar més mobles a la foguera des del segon pis de la Rectoria, el foc, que començava a perdre força va tornar de nou a tenir una gran vitalitat. Les gallines i altres animals de la eixida de la Rectoria van ser també robats d’una manera salvatge. Quatre mans van agafar una gallina i estirant-la tots ells per quedar-se la va acabar esquarterada de viu en viu. […] Un cop completament destrossada la Rectoria la turba es va introduir a l’església i van saquejar la Sagristia, cremant tots els objectes sagrats que s’hi trobaven acumulats dins dels armaris de la pròpia Sagristia (calzes i patenes de gran valor, la roba dels sagristans i els ornaments de seda, brodats i envelats de festa o dol dels sacerdots així com les calaixeres). Després de profanar les figures de les verges en mig de burles sacrílegues i de cremar els altars de fusta que tants diners els hi havia costat als feligresos, van fer una pila amb les imatges davant de la porta de l’església i li van calar foc. Mentre, dins de la pròpia església van també encendre l’altar major i l’òrgan que era nou (havia costat 27.500 pessetes de l’època i fou pagada per un feligrès benestant i veí de Sant Andreu). Un cop ja no quedava res per robar es van dedicar a calar foc a tots els mobles, portes, calaixeres i altres elements de fusta que van trobar per allà (altars, cadires, confessionaris, la trona…), ho van acumular tot a una de les quatre pilastres que aguantaven la cúpula i li van calar foc tot esperant que aquella gran foguera aconseguís cremar la cúpula i fer-la caure avall. Entre tant, al pis de dalt ja cremava la biblioteca i el museu, algunes de les peces van ser llençades per les finestres (com un monetari de més de 700 monedes que hi tenia el senyor Joan Basté i Ribó i una altra vitrina també de monedes en part meves”.[vi]

 


[i] Clapés Corbera, Joan. “Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar” II Volum. Capítol IV. Pàg. 112.

[ii] Marín, Dolors. “La Semana Trágica”  Annexe. Comunicación del capitán general de la 4ª Región dando cuenta de los sucesos ocurridos en Cataluña durante los días 26 al 31 de Julio de 1909. Pàgs. 369-379.

[iii] Clapés Corbera, Joan. “Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar” II Volum. Capítol IV. Pàg. 112.

[iv] Clapés Corbera, Joan. “Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar” II Volum. Capítol IV. Pàg. 114.

[v] Clapés Corbera, Joan. “Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar” II Volum. Capítol IV. Pàg. 114.

[vi] Clapés Corbera, Joan. “Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar” II Volum. Capítol IV. Pàgs. 115-117.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Segle XX i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Crema l’església de Sant Andreu de Palomar!

  1. jordi ha dit:

    Hola Jordi,
    Et deixo link a un article sobre els fets de Juliol de 1909: http://perquehovull.blogspot.com.es/2012/07/josep-miquel-i-baro-assassinat-pels.html
    En breu, però, en faré un altre que serà un afegit-modificació que es dirà “La dona que volia cremar una església”.

    Jordi Rabassa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s