EL PAS DEL BARÓ DE MALDÀ PER SANT ANDREU (VERSIÓ NOVEL·LADA)

Tal dia com avui fa 205 anys (el 17 de setembre de 1808) el Baró de Maldà fugí de Barcelona amb el Doctor Bardolet en un carruatge. Durant la seva fugida passà per Sant Andreu de Palomar tal i com ell explica al seu diari.

El 2 de desembre es presentarà a la Sala d’actes de Can Fabra el nou llibre Finestrelles. Aquest any presentarem un estudi sobre la Guerra del Francès a Sant Andreu de Palomar i vull aprofitar l’efemèride que hi ha avui per publicar una versió novel·lada del pas del Baró de Maldà per Sant Andreu de Palomar. Espero que us agradi!

“Havien aconseguit sortir de Barcelona, i un cop passat el Fort Pienc, i seguint per la carretera de Clot, es toparem amb un centenar de soldats francesos que tornaven cap a Barcelona. El carruatge va alentir la marxa i des de la seva finestra el Baró de Maldà veié passar pel seu costat a tots aquells soldats, en silenci, bruts com uns porcs, amb les seves motxilles a les esquenes i el fusell a l’espatlla.

En silenci i amb por, la comitiva del Baró continuava lentament el seu camí cap a Sant Andreu de Palomar esperant que aquells gavatxos no els hi portessin problemes. Un cop l’últim es perdé de vista el vell Baró respirà més tranquil.

–      Aneu més de pressa! -Li digué el Doctor Bardolet al cotxer en veure la cara de pànic que posava el Baró.-

Allò no era una excursió, era una fugida. El Baró de Maldà estava fart de viure a Barcelona. La ciutat era una presó, i a casa seva se li havien instal·lat uns hostes molt desagradables, militars francesos.

Després de dubtar molt, aquell estiu havia preparat la fugida, i avui havia estat el dia escollit. Oficialment marxava uns dies amb permís dels francesos a la muntanya, a prendre l’aire de les afores i uns banys. El Baró superava ja els seixanta anys i els seus ossos es ressentien. Però tot era un engany, en Rafael d’Amat marxava de la ciutat per no tornar fins que acabés la guerra.

Finalment arribaren a Sant Andreu de Palomar, en creuar el pont de la riera d’Horta la comitiva es trobà amb un control dels francesos. La soldadesca tenia instal·lat allà dos carros de campanya amb dos canons muntats per fer por als sometents que tinguessin la intenció d’entrar a Sant Andreu. La primera casa a la dreta era la d’Anton Batista, més conegut com Anton Borni. Cal Borni donava de forma obligada allotjament al comandant de la columna francesa instal·lada al poble. En veure l’arribada del carruatge el comandant sortí i aturà la berlina.

–      Els documents! –demanà amb un accent francès aquell home de poques paraules.-

El cotxer li donà els passaports i li intentà explicar amb paraules simples el perquè d’aquell viatge. El comandant francès ni el mirava, de fet tampoc l’escoltava perquè a dures penes podia entendre el que aquell bon home li intentava explicar.

–      Baró! – Es sentí de cop-

–      Anton! –respongué el Baró, content en veure a l’amo de Cal Borni-

–      Quan de temps Baró! Com esteu?

–      Bé Anton. Anem uns dies a la muntanya, a descansar dels aires de la ciutat. Com va tot per Sant Andreu?

–      Ja veieu Baró… que us puc dir, vos ja ho veieu.

El Baró assentí amb el cap i deixà de parlar. Durant la conversa els soldats s’havien apropat al carro i els miraven amb mala cara. Aquells francesos no entenien el que parlaven aquells dos homes i el Baró va decidir no ofendre més a la soldadesca.

–      Endavant –digué secament el comandant.-

El carruatge avançà lentament pel carrer de Sant Andreu, el Doctor Bardolet i el Baró miraven en silenci per les finestres. El poble estava mig desert, hi havia més soldats francesos que vilatans. De sobte, prop de Can Badaló un nou crit:

–      Baró! -era la veu d’en Miquel Badaló, el masover de la torre d’en Peixau de Badalona de la que l’aristòcrata n’era propieri.

–      Miquel! Que feu aquí? Com esteu? Us veig més prim i feu mala cara!

–      Ai Baró! Fa vora d’un mes els francesos ocuparen sa casa!

–      Si, m’arribaren les notícies. –assentí-: Però esteu tots bé?

–      De miracle Baró. Els francesos entraren a la casa i arreplegaren tot el que volgueren. Ens vam amagar a dins i els meus fills espantats començaren a plorar. Una de les minyones li va dir a la meva dona, a la Teresa, que els ofegués abans que delatessin el nostre amagatall. Teníem tots por de perdre la vida. Però finalment vam decidir sortir.

–      I que va passar? –preguntà el Baró intrigat.-

–      La Teresa s’apropà a un oficial i li implorà el perdó. Els nens ploraven encara més i aquell gavatx ens va mirar amb cara sorpresa i donà ordres als seus soldats de marxar de la casa. Això sí, abans robaren tot el que van voler. Ara estem aquí, a casa del meu germà.

El germà d’en Miquel, l’hereu de Can Badaló, un home gras s’apropà i saludà al Baró tot dient-li:

–      Excel·lència, no deixen sortir els carruatges del poble, a Can Tissó són aturats.

–      Jo tinc tots els papers en regla! –Li digué el Baró.-

–      Proveu-ho doncs, potser a vos us deixen sortir.

El carruatge seguí el seu camí pel carrer de Sant Andreu, per tot arreu havien soldats. De tant en tant es veia a alguna noia de carrer amb la que els soldats es divertien, allò escandalitzà molt al Baró. També veié a un grup de soldats que per passar el temps es distreien jugant amb els seus fusells. Tothom els mirava al seu pas, finalment per descans i tranquil·litat del Baró arribaren a Can Tissó.

Allà hi havia una gran guàrdia protegint l’accés al poble i defensant-lo també de la possible arribada dels miquelets d’en Milans del Bosch que rondaven per les muntanyes del Vallès.

La guàrdia aturà el carruatge, dos soldats agafaren les corretges de les mules i el Baró de Maldà i el Doctor Bardolet esperaven dins de la berlina en silenci esperant ser autoritzats a seguir el seu viatge. De cop sentiren que els soldats francesos aixecaven la veu.

El Baró es posà nerviós, haurien descobert la seva fugida? El Doctor Bardolet baixà del carruatge per intentar esbrinar que passava. El cotxer estava molt atemorit i li digué:

–      Els papers senyor! Ens hem deixat els passis!

–      A on? –cridà espantat el Doctor-

–      A Cal Borni senyor! Aquell comandant ens ha autoritzat a passar però no ens ha tornat els papers! Els soldats no ens volen deixar passar i volen confiscar el carruatge!

El Doctor Bardolet es dirigí a l’oficial. Ell sabia parlar una mica el francès i els hi explicar el malentès mentre el Baró s’ho mirava tot des de la finestra del carruatge.

–      Ara vinc Baró! Els documents se’ls han quedat a Cal Borni. Vaig a buscar-los perquè sinó no ens deixaran passar!

–      Aneu en compte senyor Bardolet!

El Doctor marxà corrents cap a Cal Borni, mentre el Baró seguia tancat dins del carruatge esperant la seva tornada. Els soldats el miraven amb mala cara i el Baró va decidir quedar-se immòbil dins del carruatge sense gosar ni mirar per la finestra. Fou una llarga espera de quasi tres quarts d’hora.

Finalment el Doctor Bardolet tornà de Cal Borni tot suant. Ràpidament es dirigí cap a l’oficial francès i li entregà la documentació. Després de parlar amb ell durant uns minuts foren autoritzats a sortir.

Avançaren per la carretera de Barcelona però poc va durar la tranquil·litat. Al camí dit del Purgatori, un cop passat el coll de la Trinitat, el cotxer va alertar de que els seguia un home a cavall que els hi estava guanyant terreny.

–      Maleïts francesos! –va exclamar el Baró-: què voldran ara?

El genet va atrapar a la comitiva i els feu aturar de nou. El Doctor Bardolet tornà a baixar del carruatge i s’apropa a aquell oficial.

–      Què passa ara Bardolet? –li preguntà el Baró fart ja de tantes aturades.-

–      No es preocupi senyor Baró, ens volen tornar a comprovar els passis.

Pocs minuts després el carruatge va emprendre la marxa, però amb tot el temps que havien perdut el seu pla de fugida s’havia de modificar, era impossible arribar a l’hora de dinar a Granollers.

–      Haurem de dinar a Montmeló –va admetre el Doctor Bardolet-.

–      Si, però si aconseguim fugir de Barcelona haurà valgut la pena Bardolet.

Compungits es quedaren el Baró de Maldà i el Doctor Bardolet en veure totes aquelles terres tan solitàries. No hi havia gent, ni bèsties, ni carruatges. Abans de la guerra aquells camins estaven plens de camperols, d’animals carregats i traginers amb tot tipus de mercaderies. De sobte el carruatge s’aturà i el cotxer cridà:

–      Mireu Baró!

El Doctor Bardolet i el Baró de Maldà miraren cap a les muntanyes i es quedaren glaçats. Quasi totes les cases de Montcada estaven cremades i el campanar de l’església encara fumejava. A l’altre costat, a la vora del Besòs i Ripollet, en les muntanyes i plans de la Vallesana, es podien veure quasi totes les cases cremades, a l’igual que l’església i la rectoria de Reixac.”

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Segle XIX i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a EL PAS DEL BARÓ DE MALDÀ PER SANT ANDREU (VERSIÓ NOVEL·LADA)

  1. xagori ha dit:

    La gent del 1808 li deia ‘carrer Sant Andreu’ al Carrer Gran?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s