L’obertura del passeig Torras i Bages entre 1928 i 1932 va provocar una reestructuració de la banda est de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar. El nou carrer anava des de la plaça Orfila fins al final de les casernes militars, al passeig Santa Coloma.
S’acabava així amb l’antiga zona de “la Sagrera andreuenca” i amb petita “Plaza de la Constitución”. Desapareixent també el carrer Santa Cristina i el carreró de l’església –del qual encara s’hi conserva al propi passeig una de les seves parets originals-.
En vermell la paret antiga del carrer de l’església, en verd les dues cases dels anys 20 que encara es conserven. Al fons les altres cases que també es conserven entre els carrers Jacint Guardiola i el Passatge Isabel Ribó.
Sant Andreu passava a tenir dues grans vies urbanes, el carrer Gran de Sant Andreu –la carretera de tota la vida- i el passeig Torras i Bages.
En un primer moment, el passeig s’anava a anomenar Guardiola i Feliu en record a Jacint Guardiola i Feliu, un dels personatges més destacats de la família Guardiola de Sant Andreu, una de les nissagues més importants del moment. Finalment però, per motius polítics i alhora també perquè no dir-ho, religiosos, es va decidir a l’últim moment que el passeig fos conegut amb el nom de Josep Torras i Bages, un bisbe català conservador, però de reconegut pensament nacionalista català.
Per “compensar” d’alguna manera el fet que no es posés el nom de l’andreuenc al carrer, l’Ajuntament de Barcelona va decidir anomenar no un, sinó els dos primers carrers que es van urbanitzar en fer el passeig, amb el nom de dit personatge andreuenc. Així foren batejats a la banda est del passeig, el carrer Jacint Guardiola i a la banda oest, el carrer Guardiola i Feliu que fins llavors es coneixia com un carreró que anava a Ca’l Ninyo, una petita casa rural que hi havia a la cantonada entre Gran de Sant Andreu i dit carrer.
El nou carrer va alinear-se i anivellar-se respecte a la església parroquial i així, el nou passeig dividí en dos la gran propietat de la zona, les terres de Valentí Iglésias i la seva masia, les Carasses, -actual escola Ignasi Iglésias- deixant una antiga capella i altres terres de conreu a l’altra banda del nou passeig –on actualment s’hi aixeca la Casa Bloc-.
A més, si us hi fixeu, veureu que actualment per accedir a la masia de Les Carasses –l’escola- s’han de baixar unes escales. Antigament els terrenys tenien l’alçada de la masia, però amb l’anivellament realitzat al fer el passeig, el nivell del terra es va elevar uns dos metres aproximadament.
Mentre encara no s’havien acabat les obres de l’obertura del passeig, van començar -ja a finals dels anys 20- la construcció de les primeres cases. Unes cases que en l’actualitat només es conserven en dues illes. La primera, són les dues cases del costat de l’església i que aniran a terra en un futur, ja que aquells terrenys seran transformats en zona verda. L’altre, el conjunt d’edificis que es trobem entre els carrers Jacint Guardiola i Isabel Ribó.
Al saber que les primeres serien enderrocades en un futur, sempre ens quedava als andreuencs el fet de pensar que almenys l’illa entre Jacint Guardiola i Isabel Ribó quedaria així, en record de l’obertura que va modificar totalment l’entramat urbanístic del nostre antic poble. Però no, tot i la crisi, la dèria de l’urbanisme encara va destrossant el nostre poble a poc a poc.
Aquest cop no ha estat cap enderroc per sort, però veient el nyap que s’ha fet, som molts els que pensem que hagués estat millor l’enderroc.
L’estranya idea que tenen alguns de fer que el passeig Torras i Bages sigui més semblant a la ciutat de Nova York que a un antic poble del Pla de Barcelona ha fet que un d’aquests edificis pugi un pis més la seva alçada. Si la cosa s’hagués fet de manera discreta i amb bon gust -quedant l’alçat de forma dissimulada amb conjunt de l’antic edifici- no hagués passat relativament res. Però la destrossa visual feta a l’edifici és majúscula. Aquests tipus d’obres s’haurien de prohibir. No només s’aixeca un nou pis modern sinó que es canvia totalment la seva estructura respecte a l’edifici, i, per si no hi ha prou, es pinta d’un color fosc perquè des del campanar de l’església de Sant Andreu es pugui veure bé la destrossa. No he pujat encara al Tibidabo però segur que des d’allà també es podrà veure.
No contents a més en realitzar aquesta destrossa, s’han tret les baranes dels balcons del primer pis -quasi centenàries- per posar uns “macos” vidres blancs que li donen un aspecte encara més surrealista a l’edifici. Crec que ni el mateix Dalí en els seus millors moments, podria haver pensat mai que pogués existir una cosa així.
Felicitats als que han donat la idea i als que ho han permés fer, serà un record etern del 2013 al Passeig Torras i Bages.
SANT ANDREU DE PALOMAR 
Esto es ¡increíble! No he leído algo como esto antes . Maravilloso hallar a alguien con algunas ideas propias sobre este tema. Este sitio web es algo que se necesita en la blogoesfera , alguien con un poco de dominio. Un trabajo útil para traer algo nuevo a la red. Gracias de todos lo que te leemos.