SANT ANDREU: DEL 18 AL 20 DE JULIOL DE 1936

L’intent fallit de Cop d’Estat del 18 de juliol va derivar en un aixecament militar que va ser l’inici d’una cruenta guerra civil. Veiem ara el que va passar a Sant Andreu de Palomar entre el 18 i el 20 de juliol de 1936.

A Sant Andreu, s’havia desenvolupat una gran massa proletària amb idees federals i anarquistes gràcies a la seva gran industrialització, i feia pocs anys s’havia aixecat la caserna del Regiment d’Artilleria Lleugera Núm. 7 conjuntament amb els edificis de la Maestrança d’Artilleria (que substituïen les instal·lacions de les Drassanes) i on s’ubicà la 4ª Brigada d’Artilleria dirigida pel general Justo Legorburu y Domínguez-Matamoros; amb un regiment de 350 soldats distribuïts en 2 grups de 4 bateries cadascun dirigits pel coronel José Llanas Quintilla i amb un total de 24 peces d’artilleria de 105 mil·límetres i 30.000 fusells.

anys-30-alc3a7ament-obrer-davant-les-casernes-de-sant-andreu-font-llibre-sant-andreu-de-palomar-i-la-sagrera-de-la-cruz-sala-x-et-al-2009

El 18 de juliol, els andreuencs en sentir les notícies per la ràdio va anar dirigint-se cap a les rodalies la caserna que estava tancada a pany i forrellat. Al seu interior la unitat militar va decidir sumar-se finalment al alçament després de realitzar una votació entre els seus oficials. El “sí” van guanyar només per un vot, encara que també van rebre el suport del general i del coronel. Un cop acceptat l’aixecament, es van rebre les instruccions per mobilitzar-se:

Cuarta División – Estado Mayor.

Los comandantes de unidades que sobre el plano y luego sobre el terreno, a fin de lindear el itinerario más conveniente, teniendo en cuenta para ello las calles más despejadas, aun cuando sea dando algún rodeo, si este no es grande, pero evitando pasar por delante de aquellos lugares que por estar ocupados o pertenecer a autoridades, fuerzas o agrupaciones o entidades enemigas o sospechosas de serlo, puedan delatar o hacer sospechar del movimiento antes de realizarlo.

Los movimientos previos, como si se tratase de una verdadera operación de guerra, deben ocultarse.

Los preparativos, deben hacerse ràpidamente y con el mayor sigilo, a fin de llamar la atención lo menos posible, especialmente en el caso de que haya jefes no simpatizantes del movimiento que vivan en el cuartel.

Antes de salir del cuartel, tener preparadas las municiones, el armamento, unas botellas de coñac, granadas de mano y si es posible un desayuno frio, según la hora de salida.

Se dará a beber coñac a la tropa (muy importante) y se la arengará en tonos patrióticos[1].

I aquella mateixa tarda, Josep Maria Conill (cap regional dels Requetés catalans) va rebre l’ordre següent: “Mande doscientos hombres al Parque de Artillería de San Andrés y 150 al de Caballería de Sans. Vayan sin armas, ni documentación. Entrada 4 horas del domingo. Santo y seña: FERNANDO FURRIEL FERROL”.[2]

La nit va arribar i a les rodalies de les casernes es respirava una calma tensa, trencada de tant en tant per l’arribada de voluntaris partidaris de l’alçament militar que van tenir molts problemes per entrar-hi. Alguns homes van ser perseguits per milicians i van haver de fugir, els cotxes que venien amb voluntaris van ser tirotejats i alguns dels seus ocupants ja foren ferits. Tot i així, uns 260 homes -entre els Requetés de Sabadell i Terrassa, gent de Comunión Tradicionalista, Renovación Española, i alguns militars retirats- van aconseguir accedir-hi entre les 12 i les 3 de la matinada del ja dia 19 de juliol. I cap a les 3 de la matinada, va arribar encara un altre grup d’homes a peu provinents del passeig Colom.

Entre les 4 i les 4.30 de la matinada del 19 de juliol la caserna de Sant Andreu es va mobilitzar. Formats al pati, els voluntaris van rebre guerreres, cartutxeres i fusells, al mateix temps s’anaven preparant els camions amb les peces d’artilleria. Dues columnes sortiren en direcció a la plaça Catalunya, una amb dues bateries transportades en 4 camions al càrrec del capità Fernando Dasí Hernández i els tinents José Dorrego Pascual, Carlos Aliso Sarmiento i Ricardo Segarra Gallart i l’altra, formada per 3 peces d’artilleria i la quinta de la caserna, dirigida pels capitans Atanasio Torres Chacón i Miguel Montesinos Barbieri, amb els tinents Raimundo Anadón Lladó, Baldomero Arduengo García, Ignacio Topete Hernández, Diego Serres Borrás, Dionisio Miguel Mayor, Celedonio Cabañes Papell i Juan Gómez Vázquez.

Però quan anaven a sortir les altres, van començar els problemes quan Guillermo Reinlein Calzada que dirigia el comandament de la segona columna de voluntaris per animar-los va dir: “Se sale a luchar al servicio de la Patria y si alguien no está dispuesto a seguir aún está a tiempo”, i va acabar amb les invocacions reglamentàries de: “¡Viva la República! i ¡Viva España!”. Els Requetés que estaven allà només van contestar a l’últim “¡viva!” i no van voler corejar a la República. I decidiren -després d’uns moments de tensió- no unir-se a la columna. Ràpidament, el Coronel Llanas va parlar amb ells i els va demanar “…en el nombre sagrado de la Patria” que prestessin servei d’armes encara que fos en la caserna ja que aquesta quedava indefensa, cosa que aquests van acceptar.[3] Però aquell fet va obligar al comandament a donar l’ordre de sortida de les peces d’artilleria desproveïdes d’acompanyament d’infants -ja que els Requetés es van quedar a la caserna- i allò va provocar l’extermini d’aquella columna en arribar als carrers Diputació i Pau Claris, on van ser pressa fàcil per als milicians que es van quedar amb les peces d’artilleria.

La caserna de Sant Andreu finalment quedà defensada pels Requetés i altres voluntaris -un total de 205 persones- al comandament del tinent coronel José Daza Fernández. Per controlar els voltants i evitar atacs, marxaren tropes pel passeig Torras i Bages avançant cap a la plaça Orfila on s’estaven muntant barricades. Davant de la impossibilitat d’ocupar-la, els militars van retrocedir. Un altre grup de militars es van dirigir cap a Santa Coloma de Gramenet per intentar controlar el pont sobre el riu Besòs. Els militars van aconseguir arribar a les Cases Barates de Baró de Viver però la resistència miliciana els va fer retrocedir de nou. Els militars només aconseguiren una petita victòria, ocupar la zona de la central elèctrica des d’on desenes de milicians estaven disparant a una de les façanes de les casernes. Però cap a les deu del matí la situació pels militars de les casernes es va començar a complicar seriosament. Un avió procedent de la base de El Prat va metrallar i llençà bombes a les casernes amb compte de no tocar l’arsenal. Un total de 9 bombes van ser llençades causant 3 morts i diversos ferits. Contra aquells atacs aeris no hi havia defensa ja que les casernes no tenien antiaeris. Per intentar defensar-se, els soldats van fer forats al terra per posar-hi les cunyes dels canons i poder utilitzar-los en posició vertical per disparar al aire. Mentre els militars intentaven abatre l’avió, els milicians i la Guardia d’Assalt va intentar l’assalt, la lluita va ser molt dura i va haver molts morts i ferits.

Per evitar l’arribada en massa de més milicians, els militars van decidir muntar una peça d’artilleria al mig del passeig Torras i Bages. En aquell moment de gran tensió a més, van arribar a més les restes de la tropa de la primera columna de militars que havien marxat cap a la plaça Catalunya i que havien estat derrotats després entre els carrer Balmes i Diagonal. Finalment, el General Legorburu va decidir retirar-se i tancar-se dins de les casernes. No hi havia cap altre solució, s’havia d’aguantar dins i esperar que el cop militar triomfés i tropes de reforç vinguessin a ajudar-los, els carrers ja estaven perduts. Però el desig de Legorburu no s’anava a acomplir, l’aixecament a Barcelona estava apunt de ser aniquilat. A mitja tarda, el General Goded pronunciava per ràdio un discurs on demanava la fi de les hostilitats.

Els milicians van començar a muntar barricades al voltant de les casernes i a partir de les 8 del vespre Legorburu va demanar als voluntaris que deixessin les armes i els va recomanar que procuressin escapar-se d’allà a la nit ja que no volia que hi haguessin voluntaris dins de les casernes en el moment de la rendició. Durant la nit, els voluntaris fugiren com van poder tot i que alguns van ser abatuts al intentar-ho. Al mati, ja sense voluntaris dins les casernes (ja era dia 20 de juliol) Legorburu va decidir rendir-se a la Guardia Civil tot esperant que aquests no deixessin als milicians agafar els 30.000 fusells que hi havia dintre, però allò fou impossible, els fusells van ser agafats pel poble.

[1] La Vanguardia: 23 de juliol de 1936.

[2] VILARRUBIAS, Felio A. “El ejército del 19 de julio en Cataluña”.

[3] VILARRUBIAS, Felio A. “El ejército del 19 de julio en Cataluña”

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Segle XX i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a SANT ANDREU: DEL 18 AL 20 DE JULIOL DE 1936

  1. Jordi Cervantes ha dit:

    Yo em aquells dias tenia cin anys y vivia al carre Sant Hipolit nº 12 bajos y recordu els tiros y alguna pasada de avions y el rataaaaaaaaaaaaaa de alguna ametraladora.Y la mor del meu avi Manel degut el veura las calamitats que feinan uns y altras pues el vivia el carre Cardenal Cisneros y as va afecta mol el vera crama el Casal de Pons y Gallarza y dequi va vindra la mort.

  2. Retroenllaç: El mosso de la Formiga | Giliet de Florejacs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s