M’assabento amb tristesa de l’ocupació de la casa número 212 del carrer Gran de Sant Andreu, una històrica -i protegida patrimonialment- casa de Sant Andreu. Separant discursos político-socials i interessos econòmics, la meva màxima preocupació en aquest cas és la pèrdua de patrimoni. Es parla de l’ocupació d’una casa burgesa d’algun ric terratinent andreuenc però la cosa no es ben bé així.
Aquesta casa, potser encara recordada pels més grans del nostre poble com a Can Millàs o Ca l’Oli, havia estat la casa i negoci de la família Millàs fins a la IIªRepública.
Joan Millàs i Company va néixer a Sant Andreu entre 1814 i 1815, tot just acabada la ‘Guerra del Francès’ també coneguda pels espanyols com la ‘Guerra de la Independencia (1808-1814)’. El nostre poble, ocupat durant gran part del conflicte per les tropes franceses, es trobava en greu decadència i amb poca població. Les següents dècades van ser dures per tothom, i amb els anys, el pagès Joan Millàs es va casar amb Rosa Soler i Segués, natural d’Esparreguera i amb la qual va tenir un fill, Josep Millàs i Soler.
A la segona meitat del segle XIX, Joan Millàs i el seu fill Josep, van muntar a un negoci de venda d’oli als baixos de casa seva. Aquesta finca estava situada al carrer principal del nostre poble, en el tram anomenat en aquell moment carrer Raval. La casa feia cantonada amb la riera de Sant Andreu, motiu pel qual la casa es construí a un nivell més alt per evitar les inundacions (fixeu-vos que per accedir a la casa hi ha unes escales).
Durant la segona meitat del segle XIX i fins a principis del segle XX, el negoci d’oli funcionà molt bé i reportar molts diners a la família. Per aquest motiu, cap el 1910 es va realitzar una gran reforma que va deixar l’actual casalot. El negoci, -tot i que ja no tan a l’engròs- continuà funcionant fins a finals de la IIªRepública. Després de la guerra civil, les descendents dels Millàs utilitzaren la casa només per residir-hi i la tornaren a ampliar quedant com la veiem actualment.
En desembre de 2013 vaig tenir l’oportunitat d’accedir a la casa i vaig veure el potencial en patrimoni moble i immoble que tenia la finca i el qual espero no sigui ara saquejat ni malmès. A part dels mobles antics que hi havia, vaig observar diverses coses curioses que ara vull fer constar així com alguna imatge del seu interior:
Al terra, encara es podien observar les boques d’accés a les tines per emmagatzemar oli que tenien els Millàs a l’antic edifici.
Detall dels rajols de la planta baixa.
A la primera planta hi havia un menjador amb pintures al sostre de la dècada de 1910.
Pou i jardí interior de la finca.
Font construïda a la terrassa del primer pis.
SANT ANDREU DE PALOMAR 
es lamentable que webs históricas como la STAP de Sant Andreu (de un tal Xagori) estén a favor de los anarcas y okupas que en el barrio todos conocemos. lamentable…