ARQUEOLOGIA A SANT ANDREU (I)

A Sant Andreu de Palomar en els últims anys arrel de les obres de l’AVE s’han començat a fer diverses excavacions arqueològiques amb resultats algún cop sorprenents. Són molts els andreuencs que desconeixen els resultats de totes aquestes intervencions però anem a pams perquè tot té un inici. Començarem aquí a repassar totes les excavacions fetes de les quals tenim constància des del principi i en propers articles parlarem de les més actuals.

El 1854 durant la construcció de les vies del tren entre Barcelona i Sant Andreu de Palomar es produiren tres troballes segons consta en els escrits.

– Antics ponts de les rieres d’Horta i Sant Andreu:

L’any 1857 el sr. V. Balaguer va escriure el següent:

“Hemos pasado por debajo de un puente sobre el cual se ha dado desagüe a la riera de Horta (redescobert el 2008) y cruzamos por debajo de otro que ofrece paso a la riera de San Andrés.”

800px-Pont_carrer_Riera_d'Horta-Rec_Comtal_(Sant_Andreu)Guardarodes_del_pont_carrer_de_la_Riera_d'Horta

Imatge del pont de la riera d’horta en el seu encreuament amb el Rec Comtal el 2008. (Estíbaliz Monguiló).

 – Vil·la romana de l’estació de Sant Andreu Comtal:

El mateix sr. V. Balaguer escribia:

“Cuando se hacían los trabajos de esta línea férrea y al abrir el desmonte que estamos atravesando, a una profundidad de unos doce o trece pies debajo de la superficie del terreno, los peones encontraron unos restos de pared que corrían diagonalmente en la dirección de la vía, levantando enseguida con los picos cantidad de piedrecitas menudas de diversos colores. Como era natural, este incidente llamó la atención del contratista del movimiento de tierras, que lo era el inteligente ingeniero D. Ildefonso Cerdà, quien después de haber mandado se procediese con mucha detención un hermoso mosaico que a costa de muchos cuidados logró encajonar casi entero, existiendo hoy (1857) en poder de la sociedad del ferrocarril.

La posición inclinada del pavimento que formaba parte dicho mosaico y sus dimensiones, hacen creer que fue un baño, mayormente si se considera que en uno de los ángulos inferiores había una depresión a modo de taza que debe creerse sería para recoger las últimas aguas. Este mosaico, de un perfecto y delicado trabajo, tiene un no menos hermoso dibujo cuyas tintas están muy bien casadas.

Podría indicar esto la existencia de una población romana en San Andrés o en sus alrededores.”

Publicat dins de Arqueologia | Etiquetat com a , , , , , , , , | 2 comentaris

MASIA DE CA L’ANDREU FERRER

148Al carrer Gran de Sant Andreu 148 cantonada amb Ramon Batlle trobem encara avui l’antiga masia de Ca l’Andreu Ferrer. Tot i que l’actual nom és modern (mitjans del segle XIX), la masia ja existia al segle XVIII.

A mitjans del segle XIX, l’andreuenc Andreu Ferrer tenia diverses terres a l’actual districte de Nou Barris prop de la masia de Can Guineueta. Per les seves terres creuava un torrent que rebia el nom de torrent d’Andreu Ferrer, a Sant Andreu era conegut com a torrent Parellada degut a que passava per les terres de Francesc Parellada.          Imatge de Jordi Petit i Gil.

Familiars dels Martí-Badaló que vivien al carrer Sant Miquel (ara Llenguadoc) Andreu Ferrer va adquirir a mitjans del segle XIX també aquest edifici a l’antic carrer Casasnoves (actual carrer Gran de Sant Andreu) i el mantingué fins que a finals del segle XIX (creiem que al 1895) vengué l’edifici.

A finals del segle XIX doncs, Francesc Grau adquirí l’antiga masia i l’any 1896 l’edifici fou totalment remodelat perdent la seva identitat com a mas rural i passant a ser una nova casa d’estil senyorial.

L’edifici va perdre les seves taulades a dues aigües i passà a tenir tres plantes i coberta plana a la catalana. La façana va ser totalment reformada i presenta actualment una decoració neoclàssica. Si ens hi fixem, dalt de tot podem veure la data “1896” i les inicials “FG” (Francesc Grau).

La façana lateral no té cap tipus d’ornamentació i té poques obertures, segurament es deu a que devia haver algun tipus d’adossat abans de que s’obrís el carrer Ramon Batlle (antic carrer Sant Pau) entre els anys 30 o 40 del segle XIX.

El 1925 al local dels baixos hi havia una merceria anomenada El Barato Andresense regentada per Joan Mas i durant la República les plantes superiors es dividiren per fer diverses vivendes.

*Per més informació llegir:Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques”. (2014).

Publicat dins de Masies andreuenques | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

APAREIX LA FOTO MÉS ANTIGA DE LA FAÇANA DE L’ESGLÉSIA

Si fins ara teníem com a imatge més antiga de la façana de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, una fotografia de 1904 on s’observaven encara les bastides que es van utilitzar per aixecar l’actual temple, ara el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias té en el seu fons fotogràfic una nova imatge una mica més antiga.

escanear0001

La fotografia dataria de 1903 i ha diferencia de l’anterior, no només podem veure la bastida de fusta aixecada, sinó que també podem observar com encara no està del tot acabada la seva façana.

02- Esglèsia actual al 1904 (Fons ADSA)

 Esglèsia actual el 1904 (Fons AMDSA) Fins ara la fotografía més antiga que existía.

Tal i com comentava en els seus escrits mossèn Clapés, la vella i petita plaça Orfila d’aquell moment -anomenada llavors plaça de la Constitució– servia com a magatzem per les pedres que eren utilitzades per a l’obra. En aquesta imatge podem observar a més aquest fet, gran part de la plaça es troba ocupada per grans blocs de pedra que havien de servir per acabar tant la façana principal com alguns dels elements interiors que encara quedaven pendents d’enllestir. Només un petit espai per poder accedir-hi quedava lliure de materials d’obra.

És molt difícil trobar imatges de la nostra parròquia tan antigues i volem animar des d’aquí a que ens feu arribar alguna més si en teniu. Volem que tots aquests records del nostre poble arribin el més lluny possible i que tothom pugui gaudir-ne.

Aquesta imatge ha sortit publicada en un article realitzat a la revista Finestrelles que publica anualment el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (CEII) i que en aquest últim número, recull diversos articles d’historiadors locals que parlen de diferents moments històrics del nostre poble. Després de festes, el llibre estarà disponible al Centre d’Estudis (carrer Ignasi Iglésias 33) cada dimarts de 18 a 20 hores per a tots aquells que vulguin conèixer més sobre la nostra historia.

Publicat dins de Notícies, Segle XX | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

LA FESTA MAJOR AL SEGLE XIX

259correfoc

Ha arribat la nostra Festa Major i com cada any es realitzen un munt d’actes i activitats per a totes les edats per celebrar la festa del nostre patró, Sant Andreu Apòstol.

Mirant cap enrera he volgut veure una mica com eren aquestes festes al segle XIX agafant alguns relats antics que ens mostren els diversos actes que es produïen al nostre poble per celebrar les festes.

Actualment les festes duren dues setmanes i les diverses entitats del poble fan molts actes i activitats però abans, les festes eren molt curtes, duraven un parell de dies  (el 30 de novembre i el dia 1 de desembre) on els actes més destacats eren els litúrgics. Amb el pas del segle, les diverses associacions i entitats que s’anaren creant projectaren nous actes independents però que es compaginaven amb els oficials. Ja entrats al segle XX, les festes s’allargaren i els actes es multiplicaren fins que després de la guerra civil s’unificaren amb un únic programa de festes.

Però tornem al segle XIX. El document que vull analitzar data de 1814, quan el Baró de Maldà, aprofità que feia uns mesos que havia acabat la guerra del Francès (1808-1814) per visitar el nostre poble i participar en els actes de la festa major. El Baró quan venia al nostre poble s’instal·lava a Can Sitjar, un mas de la família Castellbell i en el qual s’hi trobava com a casa. Al seu relat, el baró comenta:

Per disfrutar fins divendres al matí dels dos dies de la festa major del gloriòs apòstol de Sant Andreu, en aquest poble de Sant Andreu de Palomar, amb ple goig i alegria, havent-se’n acabades (gràcies a Deu) les passades amargures, congoixes i afliccions que ens donaven aquells braus toros i fieros lleons del malvadissim Napoleon. […] Al matí vam anar a resar a Santa Eulàlia i després baixarem a resar a l’església de Sant Andreu, veient después la festa i después passejant i divertint-se per allí.”[1]

Com veiem, les litúrgies, els balls i les tavernes eren les úniques distraccions que hi havia en aquell moment. Amb el pas dels anys i amb l’arribada del tren a mitjans del segle XIX, el nombre de visitants a les festes va augmentar i des de Barcelona fins i tot es van posar trens especials.

Hoy por ser el primer dia de la fiesta, saldrán dos trenes extraordinarios á las nueve y diez de la noche de Barcelona y á las ocho y media y nueve y media de Sant Andrés, igualmente el viernes por ser el último dia.”[2]

De 1890, hem aconseguit sortosament aquest resum dels actes dels dos dies de festes del nostre poble publicat a la Pluma de Oro; veiem que diu:

Actes pel diumenge 30 de novembre i dilluns 1 de desembre:

  • Ofici de misa amb l’asistència dels càrrecs electes de l’Ajuntament amb un sermó del mossèn Josep Ballesteros.
  • Repartiment de bonus per un pà de tres lliures i una lliura d’arròs i mitja de carn a uns 400 pobres de la població.[3]
  • Fira a la Rambla i un premi de 15 pts per la botiga que més guarnida estigui.
  • Focs d’artifici en la riera de Sant Andreu.
  • Funcions de ball als casinos i centre socials.
  • Funcions de teatre per la tarda i nit els dos dies. Les funcions seràn “La aldea de San Lorenzo”, 2 piezas de canto por el coro de la Sociedad i la Zarzuela “L’allotjat”

 

  • Teatre de monos, funcions a precio baratísimo.”

[1] Baró de Maldà. Calaix Desastre (1813-14).

[2] La Vanguardia 30-11-1881.

[3] Cal tenir en compte que molta gent gran no tenia recursos ja que no hi havien pensions per jubilació ni res que se li assemblés. Aquest fet es veié reflectit el 1903 en l’obra d’Ignasi Iglésias “Els Vells”

Publicat dins de Segle XIX | Etiquetat com a , , | 1 comentari

LES MASIES DE SANT ANDREU DE PALOMAR: HISTÒRIA I VIDA QUOTIDIANA

Demà dilluns 10 de novembre, a les 19 h al Centre Cultural de Can Fabra, a la biblioteca Ignasi Iglésias es farà una petita conferencia sobre les masies andreuenques a càrrec de la Lourdes Pinyol, pedagoga i un servidor.
A l’antic poble de Sant Andreu de Palomar s’hi han localitzat unes cent cinquanta masies, actualment amb prou feines queden en peu unes vint. La pressió urbanística ha fet que moltes hagin desaparegut i d’altres s’hagin integrat en el teixit urbà. Sense tot allò que ha significat la vida a pagès no entendríem el que som avui. Qui perd els seus orígens per la seva identitat.
masiessap
2ª Edició del llibre: Les masies de Sant Andreu de Palomar
En el transcurs de l’acte es presentarà la 2a edició del llibre “Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques” i qui vulgui el podrà adquirir per 20 €.Ho organitza: Autors i autores del llibre “Les masies de Sant Andreu de Palomar”
Hi col·labora: Centre Cultural Can Fabra
Publicat dins de Notícies | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

SANT ANDREU COMTAL L’ESTACIÓ EN FUNCIONAMENT MÉS ANTIGA D’ESPANYA

La setmana passada, a la biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra, gràcies sobre tot a l’Agrupament Ferroviari de Barcelona (AFB), amb seu social al recinte de la Fabra i Coats, i sota l’organització de la FCAF (Federació Catalana d’Amics del Ferrocarril) i el Museu del Ferrocarril de Catalunya-Vilanova i La Geltrú, es va celebrar del 21 d’octubre al 2 de novembre, la 10ªSetmana del Tren dedicada als Ferrocarrils metropolitans, 90 anys del metro de Barcelona, amb una conferència a càrrec de Pau Vinyes i una exposició sobre el metro molt interessant. Ara, per fer el meu petit homenatge a aquesta celebració, parlarem de l’estació de Sant Andreu Comtal.

I és que la parada de tren de Sant Andreu Comtal també coneguda com l’estació de baix, és actualment l’estació en funcionament més antiga de l’Estat espanyol. Construïda com a part de l’enllaç entre Barcelona i Granollers, aquesta estació començà a funcionar quan es va inaugurar la segona línia catalana el 1854.

I per què dic de l’Espanya peninsular?

Doncs perquè la primera línia de ferrocarril que feu l’Estat espanyol es construí el 1837 a l’illa de Cuba (encara sota sobirania espanyola fins el 1898) per unir la població de Güines (una de les zones més fèrtils de Cuba) amb l’Havana, des d’on els vaixells transportaven la canya de sucre a la metròpolis. A l’Estat espanyol peninsular, el primer ferrocarril fou la línia Barcelona-Mataró el 1848, seguides per la de Madrid-Aranjuez (1851), Langreo-Gijón (1852) i València-Xàtiva (1852).

El 23 de juliol de 1854 la companyia Camins de Ferro de Barcelona a Granollers inaugurà dita línia la qual tenia una parada al poble de Sant Andreu de Palomar. Aquell dia, els andreuencs pogueren veure per primer cop un tren creuant pel nostre poble i utilitzar l’estació de Sant Andreu (després dita Sant Andreu-Comtal) degut a la seva proximitat amb el Rec Comtal i per diferenciar-se de la que es construí cap a 1910 a Fabra i Puig (Sant Andreu-Arenal). Durant la construcció de l’estació de Sant Andreu-Comtal foren descobertes les restes arqueològiques d’una antiga vil·la romana (no la de La Sagrera) allà al costat. D’aquella troballa -redescoberta el 2010- i que quedà eclipsada per la vil·la de La Sagrera, en parlaré un altre dia.

10801557_595402017238100_7343154166010327821_n

Estació de Sant Andreu Comtal a principis del segle XX. Imatge extreta d’internet.

Gràcies a la construcció de l’estació de Sant Andreu, es produí una reurbanització de la zona i en poc temps, on només hi havia una antiga torre d’estil neoclàssic (transformada després en la Clínica Sant Jordi) s’hi construí la plaça de l’estació i s’aixecaren un seguit de cases als seus voltants.

Amb el pas del temps, el progrés feu actualitzar les estacions de tren i moltes foren construïdes de nou, aquest fet ha provocat que la vella estació de Sant Andreu Comtal sigui ara la més antiga en funcionament de tot l’Estat espanyol. La seva construcció -només es superada per les estacions del Grau (València) i Sant Felip de Xàtiva (línia València-Xàtiva) inaugurada el 1852- però que ja no funcionen.

Publicat dins de Transports | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

LA PROSTITUCIÓ A SANT ANDREU DE PALOMAR (I)

Dels andreuencs de tota la vida és conegut  l’existència de diverses cases de prostitució a Sant Andreu de Palomar sobretot durant el segle XX. Alguns d’aquests prostíbuls com “l’edifici de la Manguera” del carrer Bascònia eren molt populars i un dia li dedicarem un altre article. Ara sembla ser que novament hi ha alguna nova “casa de barrets” amagada sota una sala de massatges xinesa però avui no anem a parlar d’això.

El primer document que he trobat on es fa una minsa referència a la prostitució al nostre poble data de 1808 quan el Baró de Maldà, fugint de l’ocupació francesa de Barcelona durant la guerra del Francès (1808-1814) va passar per aquí de camí a Vic. El Baró comentava:

“…estan nosaltres parats, veyent-nos a totes aquelles heretges caras, bàrbaras amb dissolutas paraulas, y amb algunas mozas de carrer amb que se divertían [els soldats], no tenint cap paraula bona, o juguetejant amb las escopetas que ni ells, ni ellas nos feyan gens de goig.”[1]

Però avui vull reescriure un article datat el 1917 on el veí M. Moreno Oliván es queixava al diari andreuenc “El Popular” de la situació que veia prop de les cotxeres del tramvia del nostre poble i on acusava al Tinent Alcalde de Sant Andreu Josep Cararach i Mauri de no posar-hi remei.

El que avui és el Centre Cívic, era antigament l’entrada a les cotxeres des del carrer Gran de Sant Andreu, i al costat, hi havia un bar que arribava fins al carrer Neopàtria on anaven molts cotxers, degut a això, per tota aquella zona hi havia molta prostitució.

IMG_3863

Actual façana del Centre Cívic de Sant Andreu, antiga entrada dels tramvies per anar a les cotxeres del carrer Neopàtria.

L’escrit deia el següent:

“¡Burdeles, no!

Hoy  que esas diversiones se han hecho más extensas y más escandalosas, mi humildisima pluma escribe: que si el Sr. Teniente Alcalde quisiera, con su respetable autoridad y su elevada influencia, podría si no acabar con esa porquería infecciosa, por lo menos sanearla un poco. Pues señores, hay que ver hasta que punto hemos llegado; en plena vía pública y en pleno día apoderarse de un hombre y arrastras llevárselo a su serrallo.

¿Y pues lo que sucede en una taberna situada al lado del Apeadero Central de Tranvías? Pues que se contemplan unos espectáculos la mar de diversos, sobre todo para los jovenzuelos que la plétora de la vida o edad les anuncia su pubertad. El otro dia pasando por allí oí estas palabras de labios de dos niñas de unos doce años de edad, que se hallaban contemplando el cuadro seguramente en acción, en el mismo umbral de dicho establecimiento: -Tú, mira la aquella dòna com llépa els morros de aquell cotxero del tranvia, la bacona! –Que no– contestó la otra –que’ls hi mossega!- Esto es tan verídico como aquello parecía un burdel.

Eso a las tres de la tarde y a la vista de todo el mundo; ¡hasta de la infancia! ¿Y por la noche en la parte posterior de este establecimiento o sea en la calle Neopatria desde la de Llengua d’Oc hasta la Rambla de Santa Eulalia? Ni hablar se puede. Calcúlese; sin una luz completamente a oscuras; nada, que a lo mejor uno, obligado a pasar por el arroyo va a tropezar y romperse el cráneo, eso por no decir otra cosa, por que con tales sombras y siluetas y con ciertos susurros… amorosos…

¡Señor un poquito de luz aunque solo sean media docena de arcos voltaicos! Vaya, que no hay derecho y digan lo que digan esos que dicen que San Andrés (no el Santo, el pueblo) progresa. Esos señores ni son moralistas ni son decentes, ni lo será el Sr. Teniente de Alcalde si con su autoridad, su influencia con las demás autoridades y sobre todo con su abnegación demostrada para el bien de este distrito, no trabaja pero de veras para enviar esa inmundicia a los burdeles de la gran metropoli.”

[1] Petit, Jordi “Sant Andreu de Palomar durant la guerra del Francès” Pàg. 86.

Publicat dins de Segle XX | Etiquetat com a , , , , , , | 5 comentaris

SANT ANDREU DE PALOMAR EL 1713

El 9 de setembre, amb els actes del Tricentenari es va presentar al carrer Segadors del nostre poble el llibre: “Sant Andreu de Palomar. De Francesc de Tamarit al Decret de Nova Planta (1640-1716)”. A l’acte -amb nombrós públic- hi assistí el Regidor del Districte i els autors del llibre (Manel Martín, Xavier Martín, Jordi Petit, Sebastià Que, Jaume Seda i Pau Vinyes). A més, l’acte fou amenitzat amb la presència de dos miquelets que ens van explicar els detalls de les seves vestimentes i armes.

El llibre narra els fets ocorreguts al nostre poble entre les guerres dels Segadors i Successió, a més dóna un altre punt de vista sobre el setge de Barcelona, la visió des d’un poble ocupat pels borbònics.

54146

En l’article d’aquest mes he decidit parlar d’un fet poc conegut del setge de Barcelona, la col·laboració de Sant Andreu de Palomar i els seus habitants en l’intent de trencar el setge a la ciutat i ajudar als barcelonins en la seva resistència.

Un document trobat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) ens relata dit fet:[1]

Aquest document reconeix que en setembre de 1713 des de Barcelona es preparà un pla per comprar ramats a la Catalunya interior. Tot i la seva proximitat, Montcada, Badalona i Sant Andreu de Palomar també hi van col·laborar.

El 9 de setembre, un ramat adquirit per un pagès de Montcada fou portat al convent de Montealegre i a la nit, des d’allà, fins a Badalona des d’on en vaixell, van trencar el setge naval a Barcelona amb una barqueta petita i van aconseguir portar menjar a la ciutat comtal.

Un cop acabada la guerra, en plena repressió, després de diverses investigacions, el 1717 tots els participants van ser detinguts, interrogats i jutjats, entre ells els andreuencs Salvador Feliu i Pere Solà. El document malauradament només ens narra el fets que van succeïr, de la sentència no en sabem res.

En setiembre de 1713 en fuerza del orden y mandato de  Rafael Esteve, Melchor Guardia y Severo March (todos de Barcelona), compraron Salvador Feliu y Pedro Solà (de San Andrés de Palomar) a Andres Cuyas labrador del lugar de Moncada, ciento y trenta ovejas a razón de 46 reales por cada oveja y ciento veinte y un machos a razón de 53 reales cada uno.”

Botiguers de Barcelona reuniren diners i demanaren entre ells a un andreuenc tancat dins de la ciutat (Salvador Feliu) que anessin al Pla de Barcelona i des d’allà s’ho maneguessin per aconseguir ramats per arreu de Catalunya per poder portar menjar a la ciutat de Barcelona en aquells primers moments del setge. L’andreuenc Salvador Feliu aconseguí en un primer moment comprar carn al poble de Sant Andreu de Palomar i després va parlar amb un pagès de Montcada perquè d’amagat, reunís un ramat prop del convent de Montealegre per després ell introduir-lo a Barcelona.

Segons testificà un tal Miquel Llorell:

Fueron Pedro Rimbau i Gabriel Toret tenderos de Barcelona los que dieron la orden expresa a Rafael Esteve, Salvador Feliu i Severo March de comprar diferentes especies de ganado en diferentes partes de Cataluña para conducirlos a Barcelona. La compra tenia que ser secreta y se compró carne en la Universidad de St. Andres.

Un altre testimoni, Juan Balde de Sant Martí de Provençals reconeixia que:

“…si aquellos hombres no tenian suficiente dinero, havien de ir a casa del hermano de Melchor Guardia a Castellderçol y allá se les daria más dinero.”

Interrogat un dels acusats, Rafael Esteva -doctor en medicina- reconegué que el  9 de setembre de 1713 va aconseguir sortir de la ciutat de Barcelona amb Salvador Feliu i Severo March i van al convent de Montealegre per agafar un ramat i portar-lo després a un embarcador de Badalona:

Fue en dicho Convento en donde fueron entregados diferentes partidas de ganado, y desde allí las encaminó el testigo y las llevó a dicho embarcadero de Badalona para que las condujese de noche a la presente ciudad. Melchor Guardia, tendero de Barcelona le dio dinero para comprar el rebaño.”

[1] REAL AUDIENCIA, Pleitos civiles, núm. 30922.

Publicat dins de Segle XVIII | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

EL GENERAL LACY DESCANSA AL CEMENTIRI DE SANT ANDREU

L’actual cementiri de Sant Andreu de Palomar fou construït el 1834 després que l’Ajuntament del poble es veiés obligat a complir un Reial Decret de 1787 que obligava a tots els pobles a treure els seus cementiris fora del nucli habitat.[1] El nou cementiri (l’actual, ubicat ara a Nou Barris) ha estat ampliat diverses vegades i el 1940 s’hi construí el “Panteó del Soldat”. Aquesta construcció estava destinada a los enterramientos de clase y soldados del Cuerpo de Ejército de Urgel i malgrat que era l’únic a Barcelona, no es va plantejar des d’un inici amb la voluntat de ser el recinte funerari militar de la ciutat.[2] Però, d’entre tots els militars que hi ha enterrats en aquest panteó, en destaca un, Luis de Lacy y Gautier mort el 1817 al castell de Bellver de Palma de Mallorca.

lacy-web

Però qui era Luis de Lacy?

Nascut el 1772 Luis de Lacy era un militar andalús de pare irlandès i mare francesa. Començà la seva carrera militar amb 13 anys quan marxà a Puerto Rico amb la Guàrdia Valona en la que servien dos dels seus oncles materns. El 1794 ja era capità i va participar a les campanyes del Rosselló durant la Guerra Gran (1793-95). El 1798 fou destinat a les Canàries on per culpa de les seves aventures amoroses s’enfrontà amb el governador militar, el qual el processà per insubordinació condemnant-lo a un any de presó a Cadis i el va expulsar de l’exèrcit. Quan va sortir en llibertat el 1803 marxà a França on es va allistar com a capità a la Legió Irlandesa de l’exercit napoleònic.

El 1807 fou destinat a Madrid pel govern francès però ell va demanar ser enviat a un altre lloc ja que en cas de guerra no volia combatre amb els seus paisans. El permís li fou denegat.

Davant dels successos del 2 de maig de 1808 desertà i viatjà fins a Sevilla on va demanar a la Junta de Defensa poder reincorporar-se a les files espanyoles. De 1808 a 1811 va fer la guerra per terres andaluses arribant al grau de mariscal. Després de la desfeta de l’exèrcit a Catalunya, la Junta Suprema el nomenà a finals de juny de 1811 Capità General de Catalunya amb el grau de tinent general en substitució del Marqués de Campoverde. Reorganitzà tots els seus efectius -uns 8.000 homes- i en un ban dictat a Vic el 18 de desembre de 1811 Lacy donà garanties als soldats catalans de que lluitarien només a la seva terra. Amb una bona estratègia militar recolzada en les accions guerrilleres pels miquelets es va guanyar el recolzament i la simpatia popular en poc temps. Liberal convençut, proclamà el seguiment de la Constitució de Cadis el 1812 cosa que li va portar problemes amb l’ala més conservadora de l’exèrcit.

Amb les primeres victòries contra els francesos va obtenir la glòria tot practicant una guerra bruta amb gran crueltat contra l’enemic, arribant a emmetzinar a les tropes napoleòniques de la Ciutadella de Barcelona al aconseguir barrejar arsènic a la farina del pa; a Lleida, en un sabotatge, féu explotar un gran polvorí ocasionant la mort de més de 200 veïns de la ciutat.

Les Corts de Cadis, el novembre de 1812, l’ordenaren constituir la Diputació Provincial de Catalunya i, per fi, malgrat dependre d’una autoritat militar superior, Catalunya recuperà una institució històrica d’autogovern, gairebé cent anys després de la derrota de 1714 i el decret de Nova Planta.

A inicis de 1813 fou anomenat Capità General de Galícia i marxà cap a A Coruña deixant un bon record i l’estima entre els catalans pels seus èxits militars i per la restauració de la Diputació. Però la fi de la guerra i el retorn de Ferran VII el 1814, suposà la fi de la Constitució de Cadis i el retorn a l’absolutisme. Lacy, com molts altres militars, es va sentir traït i començà a conspirar per derrocar el Rei. El novembre de 1816 es traslladà a Caldetes, on, conjuntament amb altres militars liberals, iniciaren un aixecament militar el 5 d’abril de 1817. Però el cop d’Estat fracassà i Lacy fou detingut a Blanes quan anava a embarcar en un vaixell per fugir.

Empresonat a la Ciutadella de Barcelona, la ciutat reclamà la llibertat de l’home que els hi havia tornat l’autogovern, però el general Castaños el condemnà a mort. En saber-se la noticia la ciutat es despertà trasbalsada i mentre alguns companys d’armes buscaven la manera d’alliberar-lo, la indignació popular creixia. Davant d’aquella situació, Castaños féu córrer el rumor d’un indult imminent mentre el traslladava a Mallorca en un vaixell de guerra. El 5 de juliol de 1817, al fossar del castell de Bellver, Luís de Lacy morí afusellat a l’edat de 45 anys.

Però, com va arribar el Capità General de Catalunya al cementiri de Sant Andreu?

L’1 de gener de 1820 el comandant Rafael de Riego proclamà la Constitució de 1812 en triomfar el seu aixecament. A Barcelona, una Junta presidida pel baró de Horst aconseguí fer portar les restes de Lacy des de Mallorca i li rendiren un homenatge en un multitudinari funeral a Santa Maria del Mar, on el cos fou exposat. Després, les despulles foren guardades en una caixa de plom, vestides amb un uniforme blanc de coronel d’infanteria i fou dipositat a l’església militar de la Ciutadella.

El 1823 caigué el govern liberal i el Comte d’Espanya, el nou governador militar, ordenà llençar els ossos a un femer de l’hort de la casa parroquial. El rector, Francesc Moya, els recollí d’amagat durant la nit i els enterrà en un racó al peu del mur de la capella, plantant-hi al damunt un llorer per tal de recordar el lloc. Allà restaren oblidats fins que Adolf Blanch relatà la seva conversa amb el rector l’1 de gener de 1869 a la revista “Lo Gay Saber”:

…després desaparegueren misteriosament, de la nit al matí, sense que ningún se’n adonés, ni sabes que se’n havian fet. La cosa va passar de aquest modo: Cayguda aquella situació, e1 nou capitá general de Catalunya, e1 boig de’n Carlos d’Espanya, posa un día els ulls en la caixa que tancavan aquellas tristas reliquias, y com averigües pel rector lo que contenía, va donar orde á aquest, que per son criat, la fes vuidar de nit en qualsevol sot ó femer; com de fet aixís se executá en un femerot que en aquest hort hi havia… Y jo el vaig fer treure. Sons restos humans, que jo mateix vaig enterrar al cap de munt del hort, entrant per aquella porta gran que dona á fora, á la dreta, allí ahont voltat de una teulas hi creixen uns llaurers plantats de la meva má. Allá está, donchs, lo que queda en la térra del insigue patrici don Lluis Lacy, del héroe á qui tant deu la independencia catalana.[3]

Després d’uns anys, el 16 de juny de 1881 la Vanguardia se’n feu ressò de la notícia de l’exhumació del cadàver.

Gracias á indicaciones del reputado historiador don Adolfo Blanch, han sido encontrados en la Ciudadela los restos del senodado general Lacy, fusilado en el castillo de Bellver. Al dar cuenta de esta noticia un colega, dice que seria digno de los sentimientos liberales de Barcelona honrar con este motivo la memoria del infortunado caudillo, cuya existencia fue inmolada en aras de la idea liberal. Los restos del general Lacy son merecedores, cuanto menos de una sepultura digna que atestigüe á la vez, que Barcelona no es ingrata ni olvidadiza.[4]

I el 19 de juny es procedí a l’exhumació de les restes del general.

En el jardin de la iglesia de la Ciudadela tuvo lugar ayer una ceremonia que revistió gran severidad, aunque fué acompañada de poco aparato. Nos referimos a la exhumacion de los restos del general Lacy, héroe de la independencia y de la libertad y víctima de la crueldad de Fernando VII. Estaba en el sitio designado por el historiador Adolfo Blanch, y testificaron su atenticidad el médico señor Illa, que era monaguillo de la iglesia y vivia en la misma fortaleza en compañia de su tio párroco castrense de la misma, en la época en que por órden del Conde de España fueron sacados del templo los despojos del valiente Lacy y arrojado en un estercolero que habia en el huerto, y el párroco que posteriormente encontró los huesos en un capazo dentro del estercolero y los mandó trasladar al sitio de donde ayer fueron extraidos. El notario señor Maspons dió fé del acto, al que asistieron el señor Blanch, don francisco Domingo, delegado por la Capitania general para recoger los restos, Angelon Bosch y Labrús y otros cuyo nombre no recordamos. Interinamente ha sido depositado el fúnebre recuerdo en casa del Notario señor Maspons, esperando lo que disponga el individuo de la familia de Lacy a quien se ha escrito.[5]

El notari Maspons va guardar la caixa a casa seva fins a la seva mort el 1901. Al morir, la seva vídua no volia tenir aquella capsa a casa i el seu fill inicià les gestions el 1903 per trobar una solució.

El governador civil recibió ayer la visita de Federico Maspons, quien le manifestó que desde hace casi veintidos años tiene en su poder, dentro de una caja cerrada, los restos mortales del general don Francisco de Lacy, restos que le confiaron a deposito a su padre, ya difunto del señor Maspons, y que no habiendo dictado disposición alguna testamentaria acerca del mencionado depósito, y despues de mucho tiempo transcurrido, ponia dichos restos a disposición de la primera autoridad civil.[6]

Finalment se li oferí un modest nínxol (Columbario B. 819, clase 6ª, San Francisco) al cementiri de Montjuïc amb una làpida on s’hi llegia:

Aquí yacen los restos del Excmo. Sr. Teniente general D. Luis Lacy Ganthier. R. I. P.” on fou enterrat el 28 d’abril de 1904.[7]

En els anys 40 del segle XX, al construir-se el “Panteó militar” al cementiri de Sant Andreu, va ser aprofitat per portar-hi allí entre altres soldats al propi general, ja que s’havia d’enderrocar el columbari del cementiri de Montjuïc on reposava Lacy pel seu mal estat de conservació.

D’aquesta manera, des de fa més de setanta anys, i quasi dos-cents anys després de la seva mort, podem trobar en l’actualitat al Capità General de Catalunya i restaurador de l’autogovern català durant un any i mig, Luis de Lacy y Gautier, enterrat discretament al nostre cementiri, a expenses de tornar a rebre algun dia tots els honors que mereix. Estic segur que si visquéssim encara al segle XIX, veuríem cues de gent al cementiri per visitar-lo.

DSC00816

Fotografia de l’actual tomba del capità general de Catalunya Luis de Lacy al panteó del soldat del cementiri de Sant Andreu de Palomar.[8]

 

[1] AADD “Classicisme i modernisme en el cementiri de Sant Andreu” Pàg. 14.

[2] AADD “Classicisme i modernisme en el cementiri de Sant Andreu” Pàg. 46.

[3] http://www.espele.net/militar/Lacy/Lacy.html

[4] Diari La Vanguardia del 16 de juny de 1881. Pàg. 6.

[5] Diari La Vanguardia del 20 de juny de 1881. Pàg. 3.

[6] Diari La Vanguardia del 16 de gener de 1903. Pàg. 2.

[7] http://www.espele.net/militar/Lacy/Lacy.html

[8] Fons fotogràfic de Jordi Petit i Gil. Autor : Jordi Petit i Gil.

Publicat dins de Segle XIX | Etiquetat com a , | 1 comentari

SANT ANDREU: DEL 18 AL 20 DE JULIOL DE 1936

L’intent fallit de Cop d’Estat del 18 de juliol va derivar en un aixecament militar que va ser l’inici d’una cruenta guerra civil. Veiem ara el que va passar a Sant Andreu de Palomar entre el 18 i el 20 de juliol de 1936.

A Sant Andreu, s’havia desenvolupat una gran massa proletària amb idees federals i anarquistes gràcies a la seva gran industrialització, i feia pocs anys s’havia aixecat la caserna del Regiment d’Artilleria Lleugera Núm. 7 conjuntament amb els edificis de la Maestrança d’Artilleria (que substituïen les instal·lacions de les Drassanes) i on s’ubicà la 4ª Brigada d’Artilleria dirigida pel general Justo Legorburu y Domínguez-Matamoros; amb un regiment de 350 soldats distribuïts en 2 grups de 4 bateries cadascun dirigits pel coronel José Llanas Quintilla i amb un total de 24 peces d’artilleria de 105 mil·límetres i 30.000 fusells.

anys-30-alc3a7ament-obrer-davant-les-casernes-de-sant-andreu-font-llibre-sant-andreu-de-palomar-i-la-sagrera-de-la-cruz-sala-x-et-al-2009

El 18 de juliol, els andreuencs en sentir les notícies per la ràdio va anar dirigint-se cap a les rodalies la caserna que estava tancada a pany i forrellat. Al seu interior la unitat militar va decidir sumar-se finalment al alçament després de realitzar una votació entre els seus oficials. El “sí” van guanyar només per un vot, encara que també van rebre el suport del general i del coronel. Un cop acceptat l’aixecament, es van rebre les instruccions per mobilitzar-se:

Cuarta División – Estado Mayor.

Los comandantes de unidades que sobre el plano y luego sobre el terreno, a fin de lindear el itinerario más conveniente, teniendo en cuenta para ello las calles más despejadas, aun cuando sea dando algún rodeo, si este no es grande, pero evitando pasar por delante de aquellos lugares que por estar ocupados o pertenecer a autoridades, fuerzas o agrupaciones o entidades enemigas o sospechosas de serlo, puedan delatar o hacer sospechar del movimiento antes de realizarlo.

Los movimientos previos, como si se tratase de una verdadera operación de guerra, deben ocultarse.

Los preparativos, deben hacerse ràpidamente y con el mayor sigilo, a fin de llamar la atención lo menos posible, especialmente en el caso de que haya jefes no simpatizantes del movimiento que vivan en el cuartel.

Antes de salir del cuartel, tener preparadas las municiones, el armamento, unas botellas de coñac, granadas de mano y si es posible un desayuno frio, según la hora de salida.

Se dará a beber coñac a la tropa (muy importante) y se la arengará en tonos patrióticos[1].

I aquella mateixa tarda, Josep Maria Conill (cap regional dels Requetés catalans) va rebre l’ordre següent: “Mande doscientos hombres al Parque de Artillería de San Andrés y 150 al de Caballería de Sans. Vayan sin armas, ni documentación. Entrada 4 horas del domingo. Santo y seña: FERNANDO FURRIEL FERROL”.[2]

La nit va arribar i a les rodalies de les casernes es respirava una calma tensa, trencada de tant en tant per l’arribada de voluntaris partidaris de l’alçament militar que van tenir molts problemes per entrar-hi. Alguns homes van ser perseguits per milicians i van haver de fugir, els cotxes que venien amb voluntaris van ser tirotejats i alguns dels seus ocupants ja foren ferits. Tot i així, uns 260 homes -entre els Requetés de Sabadell i Terrassa, gent de Comunión Tradicionalista, Renovación Española, i alguns militars retirats- van aconseguir accedir-hi entre les 12 i les 3 de la matinada del ja dia 19 de juliol. I cap a les 3 de la matinada, va arribar encara un altre grup d’homes a peu provinents del passeig Colom.

Entre les 4 i les 4.30 de la matinada del 19 de juliol la caserna de Sant Andreu es va mobilitzar. Formats al pati, els voluntaris van rebre guerreres, cartutxeres i fusells, al mateix temps s’anaven preparant els camions amb les peces d’artilleria. Dues columnes sortiren en direcció a la plaça Catalunya, una amb dues bateries transportades en 4 camions al càrrec del capità Fernando Dasí Hernández i els tinents José Dorrego Pascual, Carlos Aliso Sarmiento i Ricardo Segarra Gallart i l’altra, formada per 3 peces d’artilleria i la quinta de la caserna, dirigida pels capitans Atanasio Torres Chacón i Miguel Montesinos Barbieri, amb els tinents Raimundo Anadón Lladó, Baldomero Arduengo García, Ignacio Topete Hernández, Diego Serres Borrás, Dionisio Miguel Mayor, Celedonio Cabañes Papell i Juan Gómez Vázquez.

Però quan anaven a sortir les altres, van començar els problemes quan Guillermo Reinlein Calzada que dirigia el comandament de la segona columna de voluntaris per animar-los va dir: “Se sale a luchar al servicio de la Patria y si alguien no está dispuesto a seguir aún está a tiempo”, i va acabar amb les invocacions reglamentàries de: “¡Viva la República! i ¡Viva España!”. Els Requetés que estaven allà només van contestar a l’últim “¡viva!” i no van voler corejar a la República. I decidiren -després d’uns moments de tensió- no unir-se a la columna. Ràpidament, el Coronel Llanas va parlar amb ells i els va demanar “…en el nombre sagrado de la Patria” que prestessin servei d’armes encara que fos en la caserna ja que aquesta quedava indefensa, cosa que aquests van acceptar.[3] Però aquell fet va obligar al comandament a donar l’ordre de sortida de les peces d’artilleria desproveïdes d’acompanyament d’infants -ja que els Requetés es van quedar a la caserna- i allò va provocar l’extermini d’aquella columna en arribar als carrers Diputació i Pau Claris, on van ser pressa fàcil per als milicians que es van quedar amb les peces d’artilleria.

La caserna de Sant Andreu finalment quedà defensada pels Requetés i altres voluntaris -un total de 205 persones- al comandament del tinent coronel José Daza Fernández. Per controlar els voltants i evitar atacs, marxaren tropes pel passeig Torras i Bages avançant cap a la plaça Orfila on s’estaven muntant barricades. Davant de la impossibilitat d’ocupar-la, els militars van retrocedir. Un altre grup de militars es van dirigir cap a Santa Coloma de Gramenet per intentar controlar el pont sobre el riu Besòs. Els militars van aconseguir arribar a les Cases Barates de Baró de Viver però la resistència miliciana els va fer retrocedir de nou. Els militars només aconseguiren una petita victòria, ocupar la zona de la central elèctrica des d’on desenes de milicians estaven disparant a una de les façanes de les casernes. Però cap a les deu del matí la situació pels militars de les casernes es va començar a complicar seriosament. Un avió procedent de la base de El Prat va metrallar i llençà bombes a les casernes amb compte de no tocar l’arsenal. Un total de 9 bombes van ser llençades causant 3 morts i diversos ferits. Contra aquells atacs aeris no hi havia defensa ja que les casernes no tenien antiaeris. Per intentar defensar-se, els soldats van fer forats al terra per posar-hi les cunyes dels canons i poder utilitzar-los en posició vertical per disparar al aire. Mentre els militars intentaven abatre l’avió, els milicians i la Guardia d’Assalt va intentar l’assalt, la lluita va ser molt dura i va haver molts morts i ferits.

Per evitar l’arribada en massa de més milicians, els militars van decidir muntar una peça d’artilleria al mig del passeig Torras i Bages. En aquell moment de gran tensió a més, van arribar a més les restes de la tropa de la primera columna de militars que havien marxat cap a la plaça Catalunya i que havien estat derrotats després entre els carrer Balmes i Diagonal. Finalment, el General Legorburu va decidir retirar-se i tancar-se dins de les casernes. No hi havia cap altre solució, s’havia d’aguantar dins i esperar que el cop militar triomfés i tropes de reforç vinguessin a ajudar-los, els carrers ja estaven perduts. Però el desig de Legorburu no s’anava a acomplir, l’aixecament a Barcelona estava apunt de ser aniquilat. A mitja tarda, el General Goded pronunciava per ràdio un discurs on demanava la fi de les hostilitats.

Els milicians van començar a muntar barricades al voltant de les casernes i a partir de les 8 del vespre Legorburu va demanar als voluntaris que deixessin les armes i els va recomanar que procuressin escapar-se d’allà a la nit ja que no volia que hi haguessin voluntaris dins de les casernes en el moment de la rendició. Durant la nit, els voluntaris fugiren com van poder tot i que alguns van ser abatuts al intentar-ho. Al mati, ja sense voluntaris dins les casernes (ja era dia 20 de juliol) Legorburu va decidir rendir-se a la Guardia Civil tot esperant que aquests no deixessin als milicians agafar els 30.000 fusells que hi havia dintre, però allò fou impossible, els fusells van ser agafats pel poble.

[1] La Vanguardia: 23 de juliol de 1936.

[2] VILARRUBIAS, Felio A. “El ejército del 19 de julio en Cataluña”.

[3] VILARRUBIAS, Felio A. “El ejército del 19 de julio en Cataluña”

Publicat dins de Segle XX | Etiquetat com a , , , , | 4 comentaris