L’actual cementiri de Sant Andreu de Palomar fou construït el 1834 després que l’Ajuntament del poble es veiés obligat a complir un Reial Decret de 1787 que obligava a tots els pobles a treure els seus cementiris fora del nucli habitat.[1] El nou cementiri (l’actual, ubicat ara a Nou Barris) ha estat ampliat diverses vegades i el 1940 s’hi construí el “Panteó del Soldat”. Aquesta construcció estava destinada a los enterramientos de clase y soldados del Cuerpo de Ejército de Urgel i malgrat que era l’únic a Barcelona, no es va plantejar des d’un inici amb la voluntat de ser el recinte funerari militar de la ciutat.[2] Però, d’entre tots els militars que hi ha enterrats en aquest panteó, en destaca un, Luis de Lacy y Gautier mort el 1817 al castell de Bellver de Palma de Mallorca.
Però qui era Luis de Lacy?
Nascut el 1772 Luis de Lacy era un militar andalús de pare irlandès i mare francesa. Començà la seva carrera militar amb 13 anys quan marxà a Puerto Rico amb la Guàrdia Valona en la que servien dos dels seus oncles materns. El 1794 ja era capità i va participar a les campanyes del Rosselló durant la Guerra Gran (1793-95). El 1798 fou destinat a les Canàries on per culpa de les seves aventures amoroses s’enfrontà amb el governador militar, el qual el processà per insubordinació condemnant-lo a un any de presó a Cadis i el va expulsar de l’exèrcit. Quan va sortir en llibertat el 1803 marxà a França on es va allistar com a capità a la Legió Irlandesa de l’exercit napoleònic.
El 1807 fou destinat a Madrid pel govern francès però ell va demanar ser enviat a un altre lloc ja que en cas de guerra no volia combatre amb els seus paisans. El permís li fou denegat.
Davant dels successos del 2 de maig de 1808 desertà i viatjà fins a Sevilla on va demanar a la Junta de Defensa poder reincorporar-se a les files espanyoles. De 1808 a 1811 va fer la guerra per terres andaluses arribant al grau de mariscal. Després de la desfeta de l’exèrcit a Catalunya, la Junta Suprema el nomenà a finals de juny de 1811 Capità General de Catalunya amb el grau de tinent general en substitució del Marqués de Campoverde. Reorganitzà tots els seus efectius -uns 8.000 homes- i en un ban dictat a Vic el 18 de desembre de 1811 Lacy donà garanties als soldats catalans de que lluitarien només a la seva terra. Amb una bona estratègia militar recolzada en les accions guerrilleres pels miquelets es va guanyar el recolzament i la simpatia popular en poc temps. Liberal convençut, proclamà el seguiment de la Constitució de Cadis el 1812 cosa que li va portar problemes amb l’ala més conservadora de l’exèrcit.
Amb les primeres victòries contra els francesos va obtenir la glòria tot practicant una guerra bruta amb gran crueltat contra l’enemic, arribant a emmetzinar a les tropes napoleòniques de la Ciutadella de Barcelona al aconseguir barrejar arsènic a la farina del pa; a Lleida, en un sabotatge, féu explotar un gran polvorí ocasionant la mort de més de 200 veïns de la ciutat.
Les Corts de Cadis, el novembre de 1812, l’ordenaren constituir la Diputació Provincial de Catalunya i, per fi, malgrat dependre d’una autoritat militar superior, Catalunya recuperà una institució històrica d’autogovern, gairebé cent anys després de la derrota de 1714 i el decret de Nova Planta.
A inicis de 1813 fou anomenat Capità General de Galícia i marxà cap a A Coruña deixant un bon record i l’estima entre els catalans pels seus èxits militars i per la restauració de la Diputació. Però la fi de la guerra i el retorn de Ferran VII el 1814, suposà la fi de la Constitució de Cadis i el retorn a l’absolutisme. Lacy, com molts altres militars, es va sentir traït i començà a conspirar per derrocar el Rei. El novembre de 1816 es traslladà a Caldetes, on, conjuntament amb altres militars liberals, iniciaren un aixecament militar el 5 d’abril de 1817. Però el cop d’Estat fracassà i Lacy fou detingut a Blanes quan anava a embarcar en un vaixell per fugir.
Empresonat a la Ciutadella de Barcelona, la ciutat reclamà la llibertat de l’home que els hi havia tornat l’autogovern, però el general Castaños el condemnà a mort. En saber-se la noticia la ciutat es despertà trasbalsada i mentre alguns companys d’armes buscaven la manera d’alliberar-lo, la indignació popular creixia. Davant d’aquella situació, Castaños féu córrer el rumor d’un indult imminent mentre el traslladava a Mallorca en un vaixell de guerra. El 5 de juliol de 1817, al fossar del castell de Bellver, Luís de Lacy morí afusellat a l’edat de 45 anys.
Però, com va arribar el Capità General de Catalunya al cementiri de Sant Andreu?
L’1 de gener de 1820 el comandant Rafael de Riego proclamà la Constitució de 1812 en triomfar el seu aixecament. A Barcelona, una Junta presidida pel baró de Horst aconseguí fer portar les restes de Lacy des de Mallorca i li rendiren un homenatge en un multitudinari funeral a Santa Maria del Mar, on el cos fou exposat. Després, les despulles foren guardades en una caixa de plom, vestides amb un uniforme blanc de coronel d’infanteria i fou dipositat a l’església militar de la Ciutadella.
El 1823 caigué el govern liberal i el Comte d’Espanya, el nou governador militar, ordenà llençar els ossos a un femer de l’hort de la casa parroquial. El rector, Francesc Moya, els recollí d’amagat durant la nit i els enterrà en un racó al peu del mur de la capella, plantant-hi al damunt un llorer per tal de recordar el lloc. Allà restaren oblidats fins que Adolf Blanch relatà la seva conversa amb el rector l’1 de gener de 1869 a la revista “Lo Gay Saber”:
“…després desaparegueren misteriosament, de la nit al matí, sense que ningún se’n adonés, ni sabes que se’n havian fet. La cosa va passar de aquest modo: Cayguda aquella situació, e1 nou capitá general de Catalunya, e1 boig de’n Carlos d’Espanya, posa un día els ulls en la caixa que tancavan aquellas tristas reliquias, y com averigües pel rector lo que contenía, va donar orde á aquest, que per son criat, la fes vuidar de nit en qualsevol sot ó femer; com de fet aixís se executá en un femerot que en aquest hort hi havia… Y jo el vaig fer treure. Sons restos humans, que jo mateix vaig enterrar al cap de munt del hort, entrant per aquella porta gran que dona á fora, á la dreta, allí ahont voltat de una teulas hi creixen uns llaurers plantats de la meva má. Allá está, donchs, lo que queda en la térra del insigue patrici don Lluis Lacy, del héroe á qui tant deu la independencia catalana.”[3]
Després d’uns anys, el 16 de juny de 1881 la Vanguardia se’n feu ressò de la notícia de l’exhumació del cadàver.
“Gracias á indicaciones del reputado historiador don Adolfo Blanch, han sido encontrados en la Ciudadela los restos del senodado general Lacy, fusilado en el castillo de Bellver. Al dar cuenta de esta noticia un colega, dice que seria digno de los sentimientos liberales de Barcelona honrar con este motivo la memoria del infortunado caudillo, cuya existencia fue inmolada en aras de la idea liberal. Los restos del general Lacy son merecedores, cuanto menos de una sepultura digna que atestigüe á la vez, que Barcelona no es ingrata ni olvidadiza.”[4]
I el 19 de juny es procedí a l’exhumació de les restes del general.
“En el jardin de la iglesia de la Ciudadela tuvo lugar ayer una ceremonia que revistió gran severidad, aunque fué acompañada de poco aparato. Nos referimos a la exhumacion de los restos del general Lacy, héroe de la independencia y de la libertad y víctima de la crueldad de Fernando VII. Estaba en el sitio designado por el historiador Adolfo Blanch, y testificaron su atenticidad el médico señor Illa, que era monaguillo de la iglesia y vivia en la misma fortaleza en compañia de su tio párroco castrense de la misma, en la época en que por órden del Conde de España fueron sacados del templo los despojos del valiente Lacy y arrojado en un estercolero que habia en el huerto, y el párroco que posteriormente encontró los huesos en un capazo dentro del estercolero y los mandó trasladar al sitio de donde ayer fueron extraidos. El notario señor Maspons dió fé del acto, al que asistieron el señor Blanch, don francisco Domingo, delegado por la Capitania general para recoger los restos, Angelon Bosch y Labrús y otros cuyo nombre no recordamos. Interinamente ha sido depositado el fúnebre recuerdo en casa del Notario señor Maspons, esperando lo que disponga el individuo de la familia de Lacy a quien se ha escrito.”[5]
El notari Maspons va guardar la caixa a casa seva fins a la seva mort el 1901. Al morir, la seva vídua no volia tenir aquella capsa a casa i el seu fill inicià les gestions el 1903 per trobar una solució.
“El governador civil recibió ayer la visita de Federico Maspons, quien le manifestó que desde hace casi veintidos años tiene en su poder, dentro de una caja cerrada, los restos mortales del general don Francisco de Lacy, restos que le confiaron a deposito a su padre, ya difunto del señor Maspons, y que no habiendo dictado disposición alguna testamentaria acerca del mencionado depósito, y despues de mucho tiempo transcurrido, ponia dichos restos a disposición de la primera autoridad civil.”[6]
Finalment se li oferí un modest nínxol (Columbario B. 819, clase 6ª, San Francisco) al cementiri de Montjuïc amb una làpida on s’hi llegia:
“Aquí yacen los restos del Excmo. Sr. Teniente general D. Luis Lacy Ganthier. R. I. P.” on fou enterrat el 28 d’abril de 1904.[7]
En els anys 40 del segle XX, al construir-se el “Panteó militar” al cementiri de Sant Andreu, va ser aprofitat per portar-hi allí entre altres soldats al propi general, ja que s’havia d’enderrocar el columbari del cementiri de Montjuïc on reposava Lacy pel seu mal estat de conservació.
D’aquesta manera, des de fa més de setanta anys, i quasi dos-cents anys després de la seva mort, podem trobar en l’actualitat al Capità General de Catalunya i restaurador de l’autogovern català durant un any i mig, Luis de Lacy y Gautier, enterrat discretament al nostre cementiri, a expenses de tornar a rebre algun dia tots els honors que mereix. Estic segur que si visquéssim encara al segle XIX, veuríem cues de gent al cementiri per visitar-lo.
Fotografia de l’actual tomba del capità general de Catalunya Luis de Lacy al panteó del soldat del cementiri de Sant Andreu de Palomar.[8]
[1] AADD “Classicisme i modernisme en el cementiri de Sant Andreu” Pàg. 14.
[2] AADD “Classicisme i modernisme en el cementiri de Sant Andreu” Pàg. 46.
[3] http://www.espele.net/militar/Lacy/Lacy.html
[4] Diari La Vanguardia del 16 de juny de 1881. Pàg. 6.
[5] Diari La Vanguardia del 20 de juny de 1881. Pàg. 3.
[6] Diari La Vanguardia del 16 de gener de 1903. Pàg. 2.
[7] http://www.espele.net/militar/Lacy/Lacy.html
[8] Fons fotogràfic de Jordi Petit i Gil. Autor : Jordi Petit i Gil.
SANT ANDREU DE PALOMAR 