El poble es començà a construir rodejant l’antic camí reial (l’actual carrer Gran de Sant Andreu) tot i que les primeres cases foren construïdes entre l’església i el carrer Gran (entre els carrers Malats i Ajuntament).
Al costat de l’església, es començaren a aixecar també edificis, però en aquest cas no eren vivendes sinó graners, bodegues, magatzems i una farga, ja que l’espai de les trenta passes al voltant de l’església (la Sagrera) feia que aquella zona quedés protegida i cap cristià gosava anar a robar allà. Els vilatans doncs, deixaven allà emmagatzemats els productes que recollien del camp per a l’ús anual.
A partir del segle XIV, amb els sarraïns molt lluny ja del Pla de Barcelona, el poble s’anà consolidant i les primeres cases construïdes entre els actuals carrers Malats i Ajuntament van ser abandonades anant-se els veïns traslladant a banda i banda del carrer Gran.
El creixement fou considerable i es començà a definir bé el nucli del poble: entre l’actual plaça comerç i la riera de Sant Andreu es situaven la majoria de les cases del poble, i seguint el camí de Sant Iscle (actual carrer de l’Ajuntament) s’arribava a l’església de Sant Andreu que estava rodejada per la seva respectiva Sagrera (entre els actuals carrer Segadors i Pont aproximadament). El poble creixia i començaren a aparèixer els primers negocis, el forn (el més antic estava al actual número 230 del carrer Gran), la carnisseria, el ferrer, etc.
L’antic poble de Sant Andreu no tingué mai muralles, la vila, construïda de dins cap enfora no tenia cap carrer que el travessés, sent el futur carrer Gran de Sant Andreu l’única via d’accés i carrer del poble. La riera de Sant Andreu (segurament amb un pont) feia de frontera natural per una banda, i el camí de Sant Iscle (carrers Pons i Gallarza i Ajuntament) feien de frontera per l’altre banda. Les cases, construïdes unes al costat de les altres tenien totes patis exteriors que feien la funció defensiva d’una petita muralla. Els assaltants havien de saltar les tàpies dels patis, creuar per dins les cases i arribant així a l’únic carrer del poble, els patis i les cases feien la funció defensiva. No sabem si en aquells temps hi havia algun tipus de portaló per controlar els accessos pel camí reial o no, només ens consta que al segle XIX no hi havia, i tot i que van muntar unes torres defensives durant les carlinades, l’accés es tancava amb barricades en cas de necessitat.
Dibuix de l’entrada per la riera de Sant Andreu el 1843. Al fons, el campanar de l’antiga església enderrocada el 1850 per fer l’actual.
Aquell tipus de protecció era molt minsa però suficient per defensar-se de petits atacs de bandits, però ineficases en cas d’un intent d’ocupació militar. Els andreuencs sabien que si un exèrcit enemic s’apropava al poble, el que havien de fer era fugir cap a la capital del regne, Barcelona que estava a pocs quilòmetres, deixant el poble abandonat a la seva sort.
Durant aquest període del qual parlem ara només trobem registrat en l’escassa informació que ens queda un cas on l’exèrcit ocupà Sant Andreu de Palomar, fou durant la Guerra Civil Catalana (1462-72). [Veure l’article que vaig penjar el 22 d’abril de 2013 sobre el llibre que presentava en Joan J. Busqueta sobre Sant Andreu de Palomar al segle XV i on hi faig referència a aquell conflicte].
En aquella guerra entre la Generalitat i el rei Joan II, les tropes d’aquest últim s’arribaren a Sant Andreu de Palomar en setembre de 1462 i tot i que van ser combatuts, molts andreuencs partidaris de la Generalitat, hagueren de fugir de la nostra vila quedant-se només els pagesos que no tenien res a veure amb la guerra ni s’identificaven en cap bàndol. Tot i això, els que es quedaren, patiren l’ocupació militar i els abusos derivats del conflicte bèl·lic.
SANT ANDREU DE PALOMAR 