El nostre poble fou construït prop d’una cruïlla de camins, entre la calçada romana Semproniana (actual carrer Gran de Sant Andreu) que s’ajuntava amb la Via Augusta (la que anava de Cadis a Roma) i un camí secundari que aniria des de l’actual Santa Eulàlia de Vilapicina cap a Sant Adrià del Besòs, passant pel nostre poble pels actuals carrers Pons i Gallarza, Ajuntament, Pont i Sant Adrià.
Aquest camí secundari devia ser l’encarregat de comunicar ja en època romana les vil·les de “Vil·la Pecina” amb la de Sant Andreu (ubicada a l’actual estació de Sant Andreu Comtal), i tindria segurament una nova cruïlla en el Bon Pastor per seguir cap a Sant Adrià del Besòs passant per les vil·les que hi havia prop del torrent Estadella (carrer Formiga) i la Caseta dels Capellans (on està actualment l’església del Bon Pastor) per una banda i un altre camí que aniria cap a Sant Martí de Provençals passant prop de la recentment descoberta vil·la romana de La Sagrera.
El fet que el Rec Comtal (paral·lel a l’antic aqüeducte romà que portava aigua a Barcino) passés pels voltants va influir també molt en l’aparició del nostre poble.
El perill que comportava estar al costat de l’antic camí romà per on circulaven tant cristians com sarraïns va fer construir l’església del nostre poble una mica més apartada del camí i alhora més a prop del Rec Comtal.
La primera mostra de l’existència del nostre poble la tenim documentada el 966.
“…in via que ducet ad Finestrellas que est super Sanctum Andreau. (…el camí que portava a Finestrelles, sobre Sant Andreu).”[1]
Poca informació tenim d’aquella època sobre el nostre poble –que encara no es pot considerar ni poble-. La primera església o capelleta romànica estaria acompanyada d’alguna petita construcció on viurien molt poques famílies però depenent encara de Barcelona.
El 985 una escriptura cita el terme local de “Les Palmes” (on actualment hi ha la seu del districte de Nou Barris, l’antic manicomi de la Santa Creu), i es consideraven aquelles terres situades a la parròquia de Barcelona, la qual cosa ens demostra que la parròquia independent de Sant Andreu encara no estava fundada.[2]
Però aquell nucli habitat va ser un assentament molt efímer, el mateix any 985 les tropes d’Al-Mansur entraren al nostre poble provinents del nord. En lloc de pujar des del sud i atacar a Barcelona per la banda de Sants venien de fer una volta més llarga. Per l’antiga Via Augusta van anar a cremar primer Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola en juny del 985, entrant després al Pla de Barcelona pel camí de Montcada.
“Els sarraïns entraren pel pla de la ciutat, pels colls de la serra i el forat de Montcada, mentre que l’allau de gent que anà a refugiar-se a la ciutat, a judicar pels testimonis documentals que n’han quedat, procedia del baix Vallès: Montcada, Ripollet, Cerdanyola, Vilapicina i Sant Cugat.”[3]
La zona estava totalment desprotegida, encara no existia el castell de Montcada (documentat el 1023 i ara desaparegut) i que estava situat fins al segle XVIII on actualment hi ha la cimentera de Montcada.
Un cop Al-Mansur i les seves tropes creuaren el turó de la Trinitat, assaltaren i cremaren les poques cases i l’església que hi havia “al lloc de la casa de Sant Andreu”. El poble, havia quedat quasi buit abans de la seva arribada, la gent que podia moure’s havia fugit a refugiar-se a una Barcelona que encara estava embotida dins de les muralles romanes de l’antiga Barcino i on es calcula que hi vivien unes 1.500 persones.[4]
Després de destruir Sant Andreu, l’1 de juliol, Al-Mansur es presentà davant les muralles de Barcelona i el 6 la va rendir, saquejà i cremà durant tres dies.
Poques coses més podem dir d’aquell primer atac que sofrí Sant Andreu tret que va ser destruïda la seva antiga església. El poble va haver de renéixer de les seves cendres i moltes de les seves terres depenien del monestir de Sant Cugat del Vallès com es pot veure en una escriptura de venda del 991 quan l’Abat Odó de Sant Cugat ven “terres, vinyes, casa i casals situat tot junt a la casa de Sant Andreu.”[5] El 991 s’aconseguí l’independència parroquial amb la construcció de la nova església que va ser consagrada el 992.
Aquell mateix any apareix també el mot “Palomar”[6] però no pas lligat al poble que per aquells temps es deia només Sant Andreu Apòstol. El Palomar era una àmplia zona que anava des de més a dalt de la via romana (carrer Gran) fins al riu Besòs, prop de Sant Andreu i que segurament tindria vàries desenes de colomars per criar coloms.
D’aquests primers anys d’existència del nostre poble només hem trobat tres documents més:
El 995 trobem un primer document on es parla ja de Sant Andreu com a terme territorial i que comprenia tota l’extensió entre Barcelona i el riu Besòs.[7]
El 997 es produeix “la venda d’una garriga situada al territori de la ciutat de Barcelona, terme d’Horta, sota el Campo Amaro, parròquia de Sant Andreu apòstol.”[8]
El 1004 trobem una escriptura que parla ja de l’existència de Canyelles com a part del terme de Sant Andreu:
“In territorio barchinona in terminio de sancti andree apostoli in locum que dicunt villa canellas. (En territori de Barcelona, al terme de Sant Andreu Apòstol, al lloc dit vila Canyelles).”[9]
Els anys passaven i Sant Andreu va creixent com a poble, el 1034 trobem finalment la fusió dels dos topònims de la zona, “Sant Andreu” i “Palomar” creant-se així l’actual poble de Sant Andreu de Palomar. El primer text (1034) es signat per “Geribertus sacerdos”, que sembla que fou la persona que va unir els termes de Sant Andreu i del Palomar en la mateixa població al anar adquirint terres per tot el terme.
[1] ACA Pergamins. Ramon Berenguer I. Núm. 486. Liber Feudorum Maior.
[2] Arxiu de la Catedral. Llib. II, f. 86, doc. 257.
[3] Català Roca, Pere. “El dia que Barcelona va morir (6 de juliol 985; Almansur).” Pàg. 24.
[4] Aquesta dada és un càlcul de l’historiador Pierre Bonnaise. Extret del llibre: Català Roca, Pere. “El dia que Barcelona va morir (6 de juliol 985; Almansur).” Pàg. 25.
[5] Arxiu de la Catedral. Llib. II, f. 93, doc. 282.
[6] Arxiu de la Corona d´Aragó. Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Nº. 931, p. 307.
[7] Arxiu de la Catedral. Llib. II, f. 95, doc. 292.
[8] Arxiu de la Catedral. Llib. II, f. 103, doc. 314.
[9] Arxiu de la Catedral. Llib. Antig. 54, doc. 147.
SANT ANDREU DE PALOMAR 