HOSTAL DE CAN CAMPANYÀ

A l’antiga carretera de Ribes, tot entrant al poble de Sant Andreu des del Vallès, al costat d’una antiga torrentera situada cap a l’actual número 517 del avui últim tram del carrer Gran de Sant Andreu aproximadament, es trobava l’antic hostal Campanyà, entre les masies de Can Tissó i Can Vinyes (masies desaparegudes als anys 20 del segle XX per la construcció de les casernes militars).

Aquesta antiga masia, transformada després en hostal, la trobem documentada ja al segle XVII. La casa i les terres dels voltants eren propietat de la família Blasi de Barcelona. El 29 d’abril de 1692, Bernat Blasi va vendre per 3.100 lliures de moneda catalana “el mas i terres anomenades la vinya dels Aritjols i altres terres a Josep Duran i Coll, també ciutadà honrat de Barcelona”.

El nét d’en Josep, Fausto Duran i Graells, prevere i canonge de la catedral de Vic la vengué el 9 de maig de 1757 a una família andreuenca, els Campanyà. Així, segons consta als documents: “Gabriel Campanyà i Baliarda comprà la casa, mas heretat amb gleva de la terra a ella unida, amb dos cups de pedra amb aixetes de bronze i les botes del celler”.

A partir d’aquell moment, el mas fou conegut com Can Campanyà i el torrent dels Aritjols que hi havia al costat canvià també el seu nom pel de torrent Campanyà. A partir del segle XIX, a més de ser la residència dels Campanyà, el mas es transformà també en hostal aprofitant que es trobava al costat de la carretera de Ribes, un lloc de pas pels viatgers que venien del Vallès en direcció a Barcelona.

L’arribada del ferrocarril a Sant Andreu a partir de 1854 va fer que el pas de viatgers i carros per la carretera de Ribes minvés considerablement i per tant també la clientela de l’hostal. A l’entrar el segle XX, l’ús de l’establiment com a hostal era cada cop més residual i als anys 20 del segle XX amb el creixement de Sant Andreu i la urbanització dels terrenys del davant, -on es van aixecar les casernes militars- van deixar ja de donar-li ja clients.

L’hostal com a tal resistí encara uns quants anys més però a principis de la dècada de 1930, finalment després de quasi tres segles d’història, l’hostal fou abandonat i enderrocat. Malauradament no es conserva cap imatge d’aquest hostal, només alguns plànols de carrers de principis del segle XX on s’hi pot veure la planta de l’hostal, la carretera i el torrent.

L’urbanisme salvatge iniciat a finals dels anys 20 i continuat al llarg de tot el segle XX i XXI ens ha anat traient poc a poc tots els nostres vestigis de poble, aquest és només un altre exemple.

Plànol Arxiu d’Urbanisme de Barcelona (AUB).

*Per més informació llegir: “Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques”. (2014).